Què se n’ha fet del conflicte?

Aquesta setmana s’ha de reunir a Madrid l’anomenada taula de diàleg entre el Gabinet central i el Govern de la Generalitat. De què parlaran? Pel que sembla d’allò que es coneix com la desjudicialització, una cosa molt difícil que, en última instància, no depèn de l’Executiu presidit per Pedro Sánchez. El que està a les mans dels jutges fa el seu camí, de vegades incomprensible. Valgui com a exemple d’això el que ha passat amb els cinc síndics electorals del referèndum de l’1-O, escollits al seu dia pel Parlament: van ser absolts pel jutjat penal número 11 de Barcelona dels delictes de desobediència i usurpació de funcions públiques, però l’Audiència de Barcelona obliga ara a repetir aquell judici, com sol·licita la Fiscalia. Això no ajuda pas a desinflamar.

El contingut de la taula de diàleg és una cosa que ningú no és capaç de dir: en principi, es tractava de parlar a fons sobre les causes de la crisi política catalana que arrenca l’any 2012, encara que s’aparquin els dos conceptes que l’independentisme considera prioritaris, l’amnistia i l’autodeterminació. Cada part concernida té un lèxic i un relat per legitimar davant la seva respectiva parròquia aquest tipus de negociació. Per al Govern espanyol, el sintagma fetitxe és “agenda del reencuentro” i així es va repetint. La distància entre les paraules d’uns i les dels altres està descomptada, forma part del ritual que permet buscar interseccions per avançar discretament en alguns elements substancials. Però estem atrapats en una indefinició que lleva credibilitat a l’única via que ens recorda el primat d’allò polític davant la lògica repressiva.

Si el continent (la taula entre governs) posterga tractar les causes de la crisi catalana com a contingut (el diàleg), el conflicte esdevé un tabú i, llavors, les reunions al més alt nivell són pura mímica perquè no es digui que no es compleix un determinat calendari. Hi ha mandra a la Moncloa davant l’agenda catalana? Els indults –gest molt important de Sánchez– podrien haver obert la porta a una revisió seriosa del que ha passat a Catalunya des de l’aprovació de l’Estatut autonòmic del 2006. No som en aquest escenari.

El risc em sembla evident: l’exploració de desitjables mesures pal·liatives sobre els efectes judicials del procés pot ocultar, desdibuixar i congelar el diàleg imprescindible sobre les causes que van convertir la desafecció de molts catalans (consignada pel president Montilla) en una aposta per desconnectar de l’Estat espanyol, i en una posterior mobilització a gran escala, amb pocs precedents a l’Europa de l’últim mig segle. Sense

La taula de diàleg ha d’abordar les causes que van provocar la desafecció catalana

aquest diàleg de pes, Madrid no tindrà mai un full de ruta per a Catalunya que superi l’oferta barroera del garrot i la pastanaga. Per això, encara que l’eventual reforma del delicte de sedició mereix moltes converses, no s’ha de perdre de vista la tasca fonamental que van assumir els que convoquen la taula.