El nen més feliç del món

L’última vegada que vaig veure Núria Feliu va ser per Nadal del 2020, en el rodatge d’un vídeo musical per a La Marató de TV3 dedicada a la covid. La primera vegada que vaig veure la Núria Feliu va ser, als anys setanta, a casa dels avis al carrer de les Moles de Barcelona, a la portada d’un vinil.

I aquella portada deu ser l’últim record que ni jo no recordava que podia recordar. Era un disc en blanc i negre, que són els mateixos tons de la meva memòria del minúscul pis dels avis. I allà, al tocadiscos, la Feliu cantava amb Tete Montoliu al piano, Erich Peter al contrabaix, Billie Brooks a la bateria i Booker Ervin amb el saxo. Amb la mort de la Feliu s’extingeix l’assortiment de records musicals que ens quedava dels avis i que va començar amb un disc obsequi de brandi Fundador de Los Agapulcos. Però, per sort, com en tantes

Amb la mort de la Feliu tanquem els calaixos on els pares guardaven els seus elapés

herències, la musica de la Feliu va passar d’avis a pares sense impost de successions, i va formar part de la banda sonora d’una infantesa que acabava sempre amb una abraçada de la meva mare.

Núria Feliu ha estat una veu de la nostra família com Tete Montoliu va ser el senyor que tocava el piano que mai vam tenir a la casa d’Horta. D’avis a pares i de pares a fills perquè la música de la Feliu va de qui érem de nens, de qui som i en què ens hem convertit. A casa nostra ningú entenia ni de jazz, ni de cuplets, ni de boleros, però hi havia un codi secret entre els meus pares que, quan sonava la Feliu, ningú no grunyia i tots dos cantaven. Amb la mort de Núia Feliu tanquem els calaixos on els pares guardaven els seus elapés i apaguem, definitivament, els llums de l’habitació.

Ara que estem en els dissortats temps en què no sabem on col·locar la nostra gent gran quan ells mateixos no saben on col·locar-se, dissabte li vaig cantar a la mare, intentant esquivar la sordesa de les seves orelles, “mireu com va mireu com ve” perquè ella, somrient, acabés murmurant “la vida pel carrer”.

I queda clar que aquesta columna és d’agraïment etern per a la Núria Feliu perquè a partir d’ara, i per sempre més, recordaré quan sonin les seves cançons aquella abraçada de la meva mare quan era petit, per continuar creient que vaig ser el nen més feliç del món. ●