No segueixis, amor

El setembre del 2021 Noelia Vera, diputada de Podem, abandonava la política “per motius personals”. Els ha revelat a les xarxes després del pas enrere d’Adriana Lastra; consistien en un quart mes d’embaràs i una filla d’un any i mig a la qual gairebé no veia. Va preferir callar-ho per no entelar l’assumpte de la conciliació des de la direcció de la Secretaria d’Estat d’Igualtat. Ara es reivindica amb una imatge en què es treu llet al seu despatx, custodiada per la bandera d’Espanya.

“Tant que costa que una dona arribi al vèrtex de la política!”, es lamenten els que entenen la decisió de Lastra com a pedagogia negativa, un flac favor al feminisme i bla-bla-bla. Però la maternitat –els primers anys– està en contradicció amb el seven eleven d’aquella política en què els membres pateixen bruxisme fins a l’extrem de carregar-se els queixals.

La distància amb la realitat s’engrandeix, perquè la borratxera de poder engendra, afirmava David Owen, “bogeria en

La borratxera de poder enganxa i no es pot deixar

el sentit d’estupidesa, obstinació o irreflexió”. Enganxa, i no es pot deixar. A Espanya, alguns encara recordem aquell cabirol que va caçar Fraga amb 78 anys per donar fe del seu vigor. “Els cretins i bergants que posen en dubte el meu estat de salut menteixen”, exclamava. I mostrava certificats de salut per eternitzar-se a la Xunta a la manera de Mitterrand. Al socialista francès li van diagnosticar un càncer de pròstata el 1981, i el va amagar durant catorze anys. Fins i tot a la dona i als fills. Vuit mesos després del segon mandat va decidir deixar la medicació i es va morir. No va poder entendre mai la vida sense poder, quan l’exercici hauria d’estar delimitat temporalment per evitar malalties com el mal d’hybris, un perillós trastorn narcisista.

Algú proper hauria de recomanar-los allò que Denis Thatcher li va xiuxiuejar a la seva dona, Margaret: “No segueixis, amor”. Però ja era tard, l’hybris havia consumit la Dama de Ferro. ●