La foto o la vida

sé on: als dos anys, el 92% dels nens nordamericans ja tenen presència a la xarxa, i un de cada quatre hi debuta abans de néixer. Els biògrafs del futur tindran una feina diferent dels actuals: el que costarà, en comptes de reunir informació sobre els biografiats, serà eliminar el material sobrer i seleccionar el més rellevant. Amb tantes fotos i records, fins i tot als mateixos protagonistes els costarà reconstruir la seva trajectòria amb coherència.

Els mòbils i les xarxes ens han convertit a tots en narradors potencials de la nostra vida. Els turistes que desfilen per les columnes es fotografien amb una òbvia voluntat narrativa: volen mostrar on són i conservar-ne un record, fer un reportatge. Aquest vespre –o d’aquí deu minuts– enviaran les fotos a uns amics amb els quals, sopant un divendres al vespre, fa uns quants mesos, van parlar de la possibilitat de fer el viatge plegats, o a uns parents que les rebran en una capital freda i llunyana i que amb prou feines les miraran abans de contestar amb un comentari simpàtic o una emoticona admirativa. No volen provocar l’enveja de ningú (o potser sí, una miqueta). Simplement volen incorporar aquestes columnes a la seva biografia, anar construint un relat.

Daniel Kahneman, a Pensar rápido, pensar despacio – un llibre al qual convé tornar de tant en tant–, parla del conflicte entre el remembering self i l’experiencing self, entre una part de nosaltres que dona més importància al record i la narració de la nostra vida i una altra que valora per sobre de tot la satisfacció en el present.

A la Ilíada hi ha un bon exemple del que

Kahneman vol dir. Aquil·les es debat entre dues opcions: pot quedar-se amb els aqueus a lluitar contra els troians, i aleshores sap que perdrà la vida però la seva glòria serà eterna, o pot tornar a casa i renunciar a la fama a canvi d’una vida llarga i plàcida. “Si resto aquí combatent entorn de la ciutat dels troians, ja no tornaré, però la meva glòria serà inextingible; no així si retorno a la llar, a la meva estimada pàtria, que llavors perdré la gran fama, mes tindré una vida per molts anys duradora, i el terme de la mort no vindrà amb pressa a trobar-me”.

De primer, enutjat amb Agamèmnon, Aquil·les es decanta per la primera opció, però després, com sabem, quan s’assabenta que el seu amic Pàtrocle és mort, escull la segona, sabent que ho pagarà amb la vida. El preu és màxim; el premi, també.

Tots ens plantegem dilemes semblants –menys tràgics, això sí– cada dos per tres. ¿Qui, al llarg dels anys, no ha hagut d’escollir en algun moment entre fer alguna cosa que donés sentit a la seva vida, encara que li costés esforç i sacrifici, o obtenir un benestar immediat a canvi de renunciar a les seves ambicions? Em pregunto si als turistes que desfilen per aquestes columnes i que, més que admirar-les amb calma, el que volen és fer-se una fotografia per penjar-la al compte de Facebook no els passa alguna cosa semblant.

Ja sé que comparar Aquil·les amb uns turistes que es fotografien davant dels monuments que visiten és estirar molt la corda. El dilema d’Aquil·les és tràgic; el d’aquests turistes és banal, i la glòria que busquen encara ho és més. A part que res no els impedeix fer-se tantes fotos com vulguin i, alhora, gaudir de la visita. Però, d’alguna manera, el dilema és el mateix: la satisfacció futura o la gratificació immediata, el relat o la vida.

Mentre jo m’abandonava a totes aquestes cavil·lacions, la parella de turistes se n’ha anat. Potser ja s’estan retratant davant d’un altre monument. Qui sap quantes fotos es faran avui. Però abans d’anarse’n han contemplat les columnes amb deteniment, com si volguessin posar en qüestió tot el que em passava pel cap. La voluntat narrativa no els ha impedit deixar-se envair per la bellesa d’aquestes pedres. Ves a saber, potser una de les fotos que s’han fet aquí serà la que perdurarà. ●

Més que a estimular la memòria, aquestes fotografies semblen destinades a substituir-la

Piola666 / getty Images