El ‘boss’ de Barcelona’92

Entre els protagonistes més destacats de l’equip organitzador dels Jocs cal destacar la figura de Josep Miquel Abad

Es recorda el 1992 com l’any dels Jocs. Però per justícia històrica caldria parlar del septenni del 1992. Perquè l’apoteosi del 1992 va ser, realment, el resultat de més de set anys llargs d’estudi, planificació i execució. Des d’un parell o tres d’anys abans del “...à la ville de Barcelona” fins a l’Amics per sempre.

Perquè Barcelona’92 no va ser només Rebollo i la seva fletxa, les llàgrimes d’una infanta; el dream team de Jordan; el Rei, Mandela, Castro i quaranta més; l’or de Cacho, el gol de Kiko o les 13 medalles: també es van guanyar platges, unes rondes o un aeroport, entre molts altres regals per a la ciutat, com ara la iniciativa dels vaixells/ hotels flotants del port i l’increment del turisme urbà per sobre d’un 400%...

Però qui més coses podria explicar de la història de Barcelona’92 és qui en va ser el boss: Josep Miquel Abad, que continua entossudit que no puguem llegir les seves memòries i que tampoc puguem saber tots els entrellats de Barcelona’92. Va dir que no a la redacció de les memòries al principi i ho continua dient avui. Ni Crehueras, quan Abad treballava a Planeta, ho va poder aconseguir: “Tot el que vaig viure va ser en funció del meu càrrec i no em pertany, em dec al secret professional; no seria correcte per part meva difondre-ho ara. Però bé, tampoc no hi ha res d’especial rere les cortines”.

Per això, perquè no ha volgut explicar-ho, no sabem que va tenir el camí net i que fins i tot se’l va empènyer perquè es presentés a unes futures eleccions a l’alcaldia de Barcelona quan Pasqual Maragall es preparava per a l’assalt a la Generalitat.

I tampoc no sabríem que no va ser només la postulació a l’alcaldia de Barcelona a què Abad va dir no, sinó que també va rebutjar l’oferta d’una cartera ministerial en el govern de Felipe González.

Qualsevol diria que, després d’haver descobert la política com a tinent d’alcalde amb Narcís Serra a l’Ajuntament Barcelona i d’haver conviscut amb el Rei, Felipe González, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i totes les seves corts durant els anys olímpics, el que més li venia de gust era acabar tan lluny com pogués de la política, i per això va acabar aterrant a Vueling, Planeta i El Corte Inglés.

Tampoc no ho explica a les seves inexistents memòries, però va ser curiós com durant l’organització dels Jocs va conèixer la seva dona, la Sara. Va ser en un dinar de confraternització de l’equip del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92). Quan va arribar al menjador, després d’anar saludant uns i altres, es va trobar sense taula per seure. Llavors, la recordada Coco, que organitzava l’acte, va buscar on el podia ubicar i va descobrir que la taula del gabinet de premsa era la ideal. Perquè amb l’equip de Pedro Palacios el bon ambient estava garantit. Van fer seure en Josep Miquel, precisament, al costat de la Sara... i va ser el començament d’una gran amistat que dura fins avui.

El món va aplaudir Barcelona’92, Espanya es va afegir a l’èxit dels Jocs amb un recorregut inesborrable de més de 4.000 quilòmetres de la torxa

Va dir que no es presentaria a l’alcaldia de Barcelona i va rebutjar l’oferta de ser ministre de González

Després de tocar el cel hauria pogut ser el que hagués volgut, però va decidir tornar a ser un home corrent

per tota la Península, les Canàries i les Balears. Catalunya els va viure amb orgull, però per Josep Miquel Abad hi ha una dada que destacaria a les seves memòries, i és que “durant uns dies va semblar que tothom era feliç, nacionals i no nacionals, i... a més, els comptes es van tancar amb superàvit i ni un sol cas de corrupció en més de trenta anys”.

Després de tocar el cel hauria pogut ser el que hagués volgut, però Abad va decidir tornar a ser un home corrent: vida en família, veure créixer els fills i fins i tot treballar a El Corte Inglés.

Es van quedar curts, quan només li van oferir una cartera ministerial... ●