La Vanguardia (Català-1ª edició)
El parc natural de Sant Llorenç del Munt compleix mig segle de vida
Va ser el primer de tot Espanya promogut per una administració local, la Diputació de Barcelona
Les espelmes pel mig segle de vida han de ser simbòliques, perquè no és un bon moment per fer foc. De fet, el recent incendi del Pont de Vilomara i Rocafort va afectar unes 200 hectàrees de sòl protegit i 250 més del projecte d’ampliació del parc per la banda occidental. Amb molt esforç, els bombers ho van poder controlar a temps. Tot i així, és una gran ocasió per celebrar que fa 50 anys es va crear el parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. El 24 de juliol del 1972, una resolució del Ministeri de la Vivenda aprovava el pla especial del massís, amb 2.655 hectàrees protegides, i es va convertir, per tant, en el primer parc natural espanyol, a partir de la legislació urbanística vigent, promogut per una administració local, en aquest cas, la Diputació de Barcelona.
El projecte venia de lluny. La Diputació va impulsar la protecció a partir del 1969 “pels valors singulars del paisatge i per avortar operacions urbanitzadores que pujaven pels seus vessants”, expliquen des de la casa. “Uns anys abans hi havia hagut mobilitzacions d’entitats ambientalistes, com Depana, i excursionistes, com l’UES de Sabadell o el Centre
Excursionista de Terrassa, entre d’altres, molt bel·ligerants”, recorda Àngel Miño, director del parc des del 2004. Es volia protegir la muntanya de l’especulació urbanística dels anys 60. El 9 de juliol del 1970 el Consell de Ministres va aprovar un decret que declarava Sant Llorenç del Munt “paisatge pintoresc”, una proposta del Ministeri d’Educació.
El paisatge és aspre, els turons altius i la vegetació, com un desert assedegat, escala i penetra les canals centenàries. “Hi ha espècies endèmiques que solen estar en un estat micro i molt fràgil. Hi ha plantes delicades com els narcisos grocs o l’arenària”, afirma el director.
A cavall de tres comarques, el parc està format per les dues serres que li donen el nom i que s’uneixen al Coll d’Estenalles. Els cims més alts i més visitats són el Montcau (1.056 metres) i la Mola (1.103 m), amb un monestir romànic del segle X i un restaurant amb burros que transporten el menjar. Les vistes són tan espectaculars que en un dia clar es pot veure Mallorca. Compta amb una superfície protegida de 13.694 ha repartides entre dotze municipis: Granera i Monistrol de Calders (el Moianès); Mura, Talamanca,
La possible ampliació de la superfície protegida en unes quatre mil hectàrees està en procés
el Pont de Vilomara i Rocafort i Sant Vicenç de Castellet (el Bages), i Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Terrassa i Vacarisses (el Vallès Occidental). Aquest any, els ajuntaments de Castellbell i el Vilar i Viladecavalls han demanat incorporar-s’hi i uns altres cinc han sol·licitat ampliar-ne el perímetre de protecció.
Els tècnics del parc i dels municipis treballen per definir una proposta que es presentarà a la Generalitat, que és qui en té la competència. “En total, s’ampliaran unes 4.000 hectàrees i és un procés que pot trigar uns quatre anys”, preveu Miño. ●