França, al divan del palau

El postcolonialisme és un tema primordial entre els artistes de l’Acadèmia a Roma

Quan al segle XVII s’extingeix la branca masculina dels Mèdici, la vil·la que havia fundat a Roma el Gran Duc de la Toscana va passar a ser propietat de la casa de Lorena, i en temps de Napoleó, del regne d’Etrúria. D’aquesta manera, Bonaparte va ser el posseïdor de la vil·la Mèdici i la va transferir a l’Acadèmia Francesa a Roma. Des d’aleshores ha allotjat els guanyadors del prestigiós premi de Roma.

Ubicada al costat de l’església de la Trinitat del Mont, s’obre al púbic perquè en contempli els jardins i s’imagini l’època d’esplendor, amb totes les escultures i fonts, però també l’interior de l’elegant edifici que, a part de l’habitació on va estar arrestat Galileu, allotja des de les pintures de Velázquez fins als frisos i sostres del florentí manierista Jacopo Zucchi.

Com totes les famílies del Renaixement (els Barnerini o els Pamfili, de què sorgeix Innocenci X), els Mèdici buscaven el papat. El poder implicava ser Papa. I hi havia famílies que al·legaven ser descendents de la família Cèsar, es reivindicaven patricis. De fet, va ser a través de Roma que va sobreviure la cultura hel·lenística.

La preocupació de l’art és avui molt diferent. I entre les inquietuds dels pensionnaires de la vil·la Mèdici hi ha el postcolonialisme. La petició de retirar els tapissos indis del gran saló va causar enrenou als mitjans francesos, que van lamentar que la cultura de la cancel·lació hagués arribat. “Ens va semblar que eren peces per contextualitzar en un museu i no per tenir al saló principal”, recorda Parra. “El postcolonialisme no és un tema prioritari en el meu camp de la música, tot i que el tractaré en una òpera que faig sobre el Congo. En canvi, en la literatura i les arts plàstiques, he vist que és primordial”.

Una de les escriptores amb qui el músic ha col·laborat durant la seva estada a la vil·la Mèdici és l’algeriana Kaouther Adimi ( Pedres a la butxaca), que va voler projectar aquí La batalla de Argel, de Guillo Pontecorvo. Parra va posar música a un conte que va escriure sobre els dos paons que queden als jardins de la vil·la i, juntament amb la seva parella, la pianista Imma Santacreu, va musicar durant la vernissatge dels pensionnaires un dels capítols de l’última novel·la d’Adimi, Au vent mauvais. Hi relata un episodi de la segona guerra mundial en què els soldats del nord de l’Àfrica que van lluitar per França contra els nazis després van ser tancats a Versalles i tractats com a immigrants empestats. No se’ls permetia ni anar al cinema perquè no es barregessin amb blanques... Un d’ells era l’avi de l’autora.

“Vam fer una lectura musicada en què l’Imma tocava una mena de sarabanda i combinàvem l’arrogància versallesca amb l’scratch de la ràbia estomacal”.

França integra els creadors de les excolònies, els fa pensionnaires a Roma... però no ha superat la crisi d’Algèria. ●

Kaouther Adimi està entre els ‘pensionnaires’ però demostra que França no ha superat la crisi d’Algèria

DEA / A. DE GREGORIO / Ge y El complex arquitectònic de la vil·la Mèdici al turó Pincio de Roma