Una moto ben venuda

Posats a vendre la moto, que hi hagi una mica de tot. Posats a tornar a portar un clàssic a la terra de les oportunitats i del show business, que l’espectacle no decebi. Que es presenti l’àlbum de cromos, que es passegin les novetats, que hi hagi repartiment, o almenys temptativa, de patacades amb contrincants forts com Rüdiger o Araújo. Que apareguin els habituals de cada companyia, és a dir, els inevitables Jordi Alba, Busquets, Piqué, Kroos o Modric. I que a la grada s’entremesclin els crits d’ànim per als dos clubs, motors sense parió d’una lliga espanyola que va tenir temps força millors però que disposa d’un producte inigualable pel que fa a tirada internacional: els Barça

Madrid.

En l’època de les il·lusions estivals (ja hi haurà temps per pensar en penúries, si arribessin) el barcelonisme, el que es va llevar, el que no se’n va anar a dormir o el que el va degustar en diferit a l’hora del vermut, va veure Lewandowski moure’s amb l’ofici del caçador i va gaudir de les entremaliadures i el punch de Rapinha. El brasiler ha arrencat amb ritme i percussió, ingredients que combinats acostumen a portar uns rèdits excel·lents. Si a la fantasia s’hi afegeix el pragmatisme, vet aquí una veta que es pot transformar en un filó. El Barça va guanyar, com ho va fer al Bernabeu ara fa uns mesos, i els seus futbolistes van celebrar el gol com si es tractés d’una matx oficial. El resultat no és mai fútil en un clàssic, però aquí el més important és recuperar en la mesura que sigui possible la normalitat anterior a la pandèmia. És a dir, preparar la temporada al lloc que més dividends proporcioni, de manera directa i indirecta. Perquè aquests ingressos atípics a què es referia ja gairebé a la prehistòria Josep Lluís Núñez han de continuar rodant en la nòria sense fi. Ara en diuen palanques, això sí. ■

A la prehistòria eren ingressos atípics; en la nòria d’ara són palanques