Ser més que un casino

El millor del partit de Las Vegas contra el Reial Madrid va ser el gol de Raphinha i la sensació que Lewandowski mantindrà ocupats un parell de defenses de l’equip rival. Per preservar la fossilització dels tòpics repetiré una frase del repertori clàssic del periodisme de pretemporada: “És prematur treure conclusions”. No en traguem, doncs, i limitem-nos a esperar que no ens haguem de llevar mai més a les cinc per veure un amistós i a intuir que, per primera vegada en molt temps, s’està començant la casa per la plantilla, que és la manera de tenir un equip.

Sobre com es pagarà la inversió de fitxatges, s’acumulen les teories i les inquietuds però ningú ofereix una alternativa que no inclogui molt de risc o una pèrdua substancial de competitivitat. La junta de Joan Laporta ha decidit creure en una inversió de vertigen, sotmesa a tantes incerteses que frega la temeritat. És –i el club ja s’ha ocupat de remarcar-ho– el mètode de l’aposta, que a Las Vegas adquireix categoria de ritual d’adhesió a la causa, estadísticament ruïnosa, de l’atzar. Com en altres moments de la història moderna del club, caldrà no creure en la mena de sort que fa que sempre siguin els altres els que guanyen la loteria.

Sobre com es pagaran els fitxatges, s’acumulen les teories i les inquietuds

Mentrestant, el Barça manté un estil mercadotècnic tan autocomplaent que no m’estranyaria que aspirés a convertir-se en ADN. Després de la lona electoral de prop del Bernabeu, que va convertir-se en salvavides emocional en un moment sinistre pels culers i pel futbol, s’ha volgut repetir la ironia a Las Vegas. La imatge multiplica i modernitza la superfície de Madrid i se centra en la figura omnipresent i eufòrica del president, en un paper inimaginable si s’apliqués a qualsevol altre president. La idea és audaç però també destil·la un cert narcisisme desbocat i l’esperit d’unes ínfules cigaleres que situen Laporta en un nivell d’autoestima gairebé sobrenatural. És un ingredient d’irrealitat que ens farà falta i, al cap i a la fi, l’aposta audaç i de bocamoll de l’anunci a la façana d’un casino ha funcionat: el Barça ha guanyat i hauria pogut marcar dos o tres gols més si no fos perquè Courtois, que hauria de ser Pilota d’Or d’enguany, ho va evitar. Però Laporta hauria d’entendre que no és el mateix l’instrumental d’un aspirant a la presidència que el d’un president.

Per combatre la sensació de jet-lag provocada per l’horari del partit, rellegeixo el llibre Zerópolis, del gran Bruce Bégout. El va publicar Anagrama l’any 2002 i és una introspecció erudita, densa, profunda i documentada sobre Las Vegas entesa com a espectre megalomaníac de la cultura popular. Dues cites que tant de bo no tinguin res a veure amb el present i el futur del Barça. Primera: “Sota una hemorràgia de llums i espectacles de tota mena, la ciutat posa en evidència una veritat cruel que cal afrontar necessàriament si es vol continuar vivint: tot és una farsa immensa i grotesca”. Segona: “Las Vegas posseeix, en efecte, la singular capacitat de permetre’ns creure en la nostra pròpia irrealitat”.