La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alguna cosa està canviant
El relleu 4x100 femení bat el rècord d’Espanya per segona vegada a Oregon (42s58) i acaba com a cinquè, un fet mai vist
ningú no s’ho creia –insisteix Myers.
Fins que els tècnics federatius van decidir que allò no podia continuar així: en països del seu entorn florien bons equips de relleus, a Itàlia, Bèlgica, Polònia...
(Anglesos i francesos es nodreixen de les colònies, van a part).
–I per què no hi ha espanyols? –es van preguntar.
A l’equip de Raúl Chapado es van repartir encàrrecs. José Luis Calvo, Ricard Diéguez, Àlex Codina i Toni Puig es van arremangar. Van obrir el mapa, van buscar destinacions. A mitjans de fa una dècada, van créixer les concentracions. Es va invertir mig milió anual a agrupar atletes. Anaven a Stellenbosch o a Potchefstroom, a Sud-àfrica. S’entrenaven en pistes d’herba i compartien dormitori i estovalles durant quinze dies.
Feien pinya.
Els resultats han sortit amb els anys. Els primers que ho van notar van ser els relleus llargs. Als Europeus de Berlín del 2018, el 4x400 masculí era bronze.
I a la seva línia, els relleus curts també han anat agafant forma.
–Ja no estem als vuitanta. Ara es comparteix el coneixement –diu Ricard Diéguez a l’hotel espanyol a Eugene–. Vam muntar simposis amb 150 entrenadors. Ja ningú no es guarda el que sap, és absurd. Videos, xarxes... tothom sap què fa el del costat. I quan miro els nord-americans, a la pista o el gimnàs, no veig res que no fem nosaltres. Bingo!
Fruit de la feina, hi ha hagut un salt a Eugene: el 4x100 femení (Maribel Pérez, Jaël Bestué, Paula Sevilla i Sonia Molina) entrava a la final, acabava com a cinquena i batia el rècord d’Espanya dues vegades: l’havia rebaixat fins a 42s61 a semifinals, i fins a 42s58 a la final, una fita única. ●