Un desertor de l’infern

Des del 1938, Oller ha tingut malsons sobre la batalla de l’Ebre. Va donar al museu de Faió l’oli en què els va plasmar després de desertar d’aquell infern (una còpia és la que em mostra a la fotografia). És un supervivent, tal com explica a les memòries Vivències d’en

(La Vocal de Lis). Després de la guerra va fundar una indústria de resines sintètiques (Fers Resins) en què es va bolcar fins a ser absorbida per la multinacional japonesa Sumitomo Chemical el 2003. Si Oller tanca els ulls, torna a l’Ebre, on va veure morir tants jovenets com ell. “Allà no vaig veure cap polític”, em diu, recordant les bales dels propis comissaris polítics. M’ajuda en la xerrada el seu fill Quim (64), que des de nen va aprendre que desertar de la violència, les armes i la guerra és estimar la vida.

Quanta barbàrie.

Aquell dia jo vaig deixar de creure en la causa republicana i en cap altra causa.

Normal.

Jo només volia la meva feina a la botiga del pare: em van robar la meva joventut.

Cap altre moment crític?

Em van enviar a buscar aigua al riu amb una mula carregada de cantimplores. Un avió italià em va metrallar amb bales explosives. Em vaig tirar sota la mula...

Va resultar ferit?

Vaig fer veure que era mort, i l’avió es va allunyar.

Sense ser ferit? Un altre miracle...

Teníem tanta set que bevíem orins i fang. Vaig agafar el tifus. A l’hospital de Valls recordo els crits de dos biberons amb la pell cremada per llançaflames.

Es va curar, allà?

La infermera Teresa, que era de Madrid, veient que jo em recuperava, em va dir: “Fuig, o et faran tornar al front”.

Va desertar?

Sí, vaig arribar amb tren a Barcelona, a casa del pare. Es va espantar: “Ens mataran a tots, digué”. Allà vaig pintar aquest quadre.

Què representa?

Malsons. Aquest crani amb un casc jo mateix el vaig veure a l’Ebre. I els biberons afusellats pels caps, i les explosions de bombes i bales a la serra de Pàndols...

Es va amagar a Barcelona?

Al pis d’un amic, i algú em va delatar, vaig ser detingut i empresonat a Tarragona. Me les vaig empescar per tornar a escapar-me.

Vostè és un mestre de la fugida!

Abans de la guerra vaig ser mag il·lusionista al teatre de Martorell... Vaig veure que hi havia un vigilant novell, em vaig carregar de cantimplores i li vaig dir amb seguretat: “Obre’m, em toca buscar el vi”.

Desertor per segona vegada.

Veig aquesta guerra d’ara a Ucraïna i aplaudeixo els soldadets russos que deserten. Que no els facin mal, són bons.

Com va acabar per a vostè la guerra?

M’amagaren a casa, a la Diagonal de Barcelona, i l’1 d’abril va acabar la guerra i vaig sortir al carrer fent salts d’alegria.

Es va fer franquista?

No! La matança s’acabava! M’abraçava a tots sense preguntar pel bàndol. Em vaig emportar a casa dos soldats pollosos que vaig veure al carrer, sense saber-ne el bàndol: em recordaven els companys biberons, a mi mateix.

Què li va passar a vostè, després?

Cinc anys de mili per a Franco, i vaig fundar una indústria de resines sintètiques. Em vaig casar i vaig tenir cinc fills: els vaig prohibir les armes de joguina.