Nostàlgia de l’amnèsia

Les crítiques poden matar o fer ressuscitar. En el cas de Pedro Sánchez, cada vaticini de catàstrofe electoral socialista i cada declaració d’Alberto Núñez Feijóo, que l’acusa de ser el culpable de tots els mals del món, li activa la musculatura de combat. Tots els informatius reprodueixen l’arenga de Sánchez durant el comitè federal del PSOE, quan va deixar anar: “Vamos a por todas”. És un lema prou ambigu perquè s’entengui i, alhora, no vulgui dir res i compta amb la complicitat de Patxi López, l’encarnació d’una de les possibles interpretacions d’aquell conte polivalent d’Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”.

La intenció de Sánchez es pot arribar a entendre, però això no amaga que l’“a por todas” –no confondre amb l’“a por ellos”– transmeti certa urgència i desesperació. És com quan sona la campana als pubs i els parroquians corren a demanar l’última copa. En l’esforç per combatre l’obscena propaganda de la dreta, Sánchez ha trobat un nou filó: acusar el PP de negacionista i equipararlo al populisme anticientífic i anti-tot que tants bons resultats ha obtingut a diversos països. El problema és quan per combatre el negacionisme es crea un monstre simètric que podríem denominar afirmacionisme. Un monstre que, a partir d’arguments aparentment científics i dades demostrables (sobre la inflació o el canvi climàtic, per exemple), abusa de vendre fum i amplificar la propaganda.

Entranyable reacció mediàtica per commemorar els trenta anys de la inauguració dels JJ.OO. del 1992. La memòria i l’amnèsia dispersen les interpretacions i cultiven un sentiment de nostàlgia. Una nostàlgia que oblida que un dels esports olímpics de l’època va ser el comissionisme impune, que va marcar tanta tendència que avui encara dura. Va ser un moment important: molts nens van descobrir que els mites (un arquer amb una fletxa en flames, per exemple) poden ser còmplices d’una gran ensarronada i que convé no creure’s tot el que veiem. En sectors independentistes, la memòria ha recuperat l’angoixa per les operacions policials de “neteja”, amb acusacions fonamentades de tortura, que semblaven aplicar el codi “detinguin els sospitosos habituals” de la pel·lícula Casablanca o, entre els no independentistes, una pretesa apologia del consens que no sé si va existir perquè, igual que Nora Ephron, no me’n recordo de res. Bé, potser sí que recordo un parell de coses: que l’enderrocament del xiringuito El Salmonete va crear una gran polèmica i que la delegació txecos

El “vamos a por todas” de Sánchez és prou ambigu per no voler dir res

lovaca (faltaven mesos perquè Txèquia i Eslovàquia se separessin) va obrir un bar esplèndid a la Barceloneta en què se servien tapes de salami i litres de cervesa Urquell a preus de teló d’acer. Si m’haguessin pagat cinc euros per cada deu tapes de salami consumides, m’hauria convertit en, per dir-ho a la manera de Rosalía, un fucking money man.