‘Muito obrigada’

Dius Porto, però podria ser qualsevol altra ciutat turística d’Europa. A rebentar de curiosos i facturant. L’estada, una delícia; l’odissea a l’aeroport, una tortura.

A la tornada, només vols recordar els llocs visitats, la llum de la catedral, les rajoles blaves i els cellers, la veïna amable, el casament improvisat, i oblidar tot el caos de bitllets, demores, retards i mala llet d’alguns dels treballadors d’aquell espai que un dia vam anomenar aeroport i avui s’ha convertit en diabòlica trinxera de desgast humà. A casa del cònsol vau haver d’acabar per arreglar un merder.

Abans de trepitjar terra portuguesa heu pujat a un avió d’una coneguda companyia que comença per R i no tornareu a tastar. No era dia de vaga anunciada, però potser fora vaga encoberta. Tot eren traves, però, això sí, el certificat de vacunes covid ni us el van demanar.

La barroeria en el tracte,

La barroeria en el tracte, el retard, aquella sensació horrible de ramat...

les gairebé tres hores de retard (amb la trampa conseqüent perquè no puguis denunciar-ho), aquella sensació horrible de ramat (mitja hora més dins, a l’avió, amb l’“estigueu-vos assegudets” com si fóssiu un grup infantil curt de gambals), l’excusa que hi ha boira a Porto quan els teus parents t’estan dient des d’allà que res de res...

Després la terra, com totes les terres, t’acull. I el fado t’abraça i la francesinha és boníssima.

Et reconcilies perquè els que t’acompanyen són bona gent i els bunyols de bacallà impecables, perquè celebreu que fa 46 anys que us coneixeu, des dels catorze, i encara us aguanteu les manies matutines i els tics domèstics. Però alguna cosa et va dictant al teu interior: no més cues a l’aeroport, no més hores robades a la teva vida i a la teva butxaca.

Adeu al ramat, muito obrigada! ●