Envellir, morir...

Senyor, dona’m pau”, sospira el meu sogre, mentre assisteix de manera irreversible al declivi físic i mental, acorralat al seu domicili de Saragossa. L’home que vaig conèixer jovial, curiós, intrèpid i confiat es desdibuixa entre la resignació i la més absoluta de les tristeses davant la irrupció implacable de la senectut, que truca a la porta, puntual i insensible al plor dels homes. “No ploris perquè la vida del teu pare s’apagui”, li dic al meu marit, el seu fill petit. Envellir, morir, són els únics arguments de l’obra, va escriure taxatiu Gil de Biedma. Així són les coses. I així les hem de saber portar. “A més, el teu pare arriba a l’últim estadi de la seva vida amb èxits que brillen amb llum pròpia, i que sincerament jo envejo”. Fet a si mateix durant la que per a ell va ser una postguerra especialment dura, en què va créixer sense pare i entre tota una llorigada cordovesa, amb el seu esforç i bonhomia, en Manolo va estudiar i va aconseguir feina a la banca i va progressar: es va comprar pis, cotxe i televisor. Es va casar i va tenir quatre fills, a qui va donar valors, formació i oportunitats. Va viure sempre al costat de la seva dona, l’Elvira, com ell, catòlica practicant, ara decidida a acompanyar-lo en el dolor tant de temps com calgui fins que definitivament abaixi el teló. “Amb tot el que hem passat junts, just ara, que arriba el tram final del nostre camí, ara, li haig de fallar?”, ens replica quan li suggerim ingressar-lo en una residència, per evitar tant de patiment, a cuidadora i curat. No és la primera vegada que sento aquest raonament fidel, tan antimodern, a algú de la seva generació. Així mateix va raonar la meva àvia María Teresa, quan el seu marit, en Santiago, es va desdibuixar per l’alzheimer. “En Santiago morirà al meu costat, com al meu costat ha viscut moments feliços i miserables, al llarg de tota la seva existència. I si per fer-ho em costa la vida a mi abans que a ell, serà perquè el Senyor així ho disposa”. Queda clar que és en els moments extrems, quan algunes persones exhibeixen la seva millor humanitat, la que paradoxalment només és pròpia dels déus.

Envellir no és tant una qüestió d’edat com de declivi, deteriorament i pèrdua d’oportunitats, va escriure fa poc Victoria Camps, en el seu tan delicat Tiempo de cuidados. En la colpidora descripció de la vellesa que fa, Camps ens explica com fer-se vell té a veure amb un declivi sentit com a irreversible i desfavorable; amb una pèrdua progressiva de curiositat i d’admiració per les novetats i progressos; per un refugi en la rutina i els hàbits que donen seguretat. Perquè fins i tot en les ànimes més nobles, en general l’ancià es torna desconfiat i extremadament caut, perquè té por de la penúria econòmica, l’abandonament, el desarrelament. “Tots els meus amics s’han mort o són dements”, m’admetia fa pocs dies un bon amic empresari, en qui en tants moments he trobat un pare. I per si tot això no fos prou desagradable, en general la societat invisibilitza la gent gran, perquè en la nostra vida postmoderna tots ens pensem que serem eternament joves i guapos, gràcies al bòtox, l’invisalign, les sessions espartanes de crossfit o els dejunis intermitents.

Francis Bacon ens va recordar que un home moriria només pel cansament de fer el mateix una vegada i una altra. Per la seva banda, Shimon Peres va advertir que si vols detectar si ets davant un jove o un vell no t’has de deixar enganyar pel prejudici biològic. Fixa’t només si quan parla dedica més temps a explicar-te el que ha fet que als seus projectes venidors. Si quan pren la paraula aprofita per compartir els seus somnis i plans de futur ets davant un jove, encara que es digui Matusalem. En uns dies en què, com si la història volgués repetir-se, els que es prometien com a nous feliços anys vint esdevenen temps de remilitarització, guerra, inflació, atur i sobreendeutament, molts semblen témer que la vida se’ls pugui arribar a fer massa llarga, els fa mandra haver d’endinsar-se, novament, en un túnel que al seu dia els seus avantpassats ja van travessar i del qual només recorden sang, suor i llàgrimes.

Personalment, només desitjo que els grans trobin sentit a aferrar-se a la vida i que puguin fer-ho dignament, acompanyats dels seus éssers estimats. Segur, a més, que arribarà un dia en què els humans assolirem el somni de la immortalitat o, si no se’ns concedeix, que legalment podrem posar punt final a l’obra, sense l’amargor de pensar que aquesta se’ns ha fet interminable. ●

La societat invisibilitza la gent gran, perquè ens pensem que serem eternament joves i guapos

Madr AdrMAN / Reuters