La Vanguardia (Català-1ª edició)
Carreras: “Pujant a l’escenari em sorprenc d’haver-hi pogut tornar una vegada més”
El tenor barceloní celebra 52 anys de carrera la nit que li dedica Peralada
La Nit de Josep Carreras que ha programat el Festival de Peralada per al 3 d’agost no suposa, ni de bon tros, el comiat dels escenaris del tenor barceloní. Com anuncia des de fa temps, el cantant creu que podria retirar-se “d’aquí un parell d’anys més”. Als 75 anys, la llegenda viva de la lírica continua celebrant concerts, especialment a l’estranger. Tot i que a part d’aquest homenatge a tota una carrera que li brinda el festival empordanès, amb lliurament de Medalla d’Honor inclosa, l’artista ha accedit a fer una “cantadeta” aquesta tardor a l’auditori de Vilaseca, que porta el seu nom.
“Els reconeixements que arriben des de casa són més entranyables, fan més il·lusió. El 1988 vaig actuar per primera vegada a Peralada, festival que aquests anys s’ha posicionat entre els més prestigiosos d’Europa, de manera que és una doble satisfacció”, afirma.
El certamen li ha demanat una cosa especial: serà una mica d’òpera, quelcom català, “per descomptat”, i cançó napolitana. L’acompanyen la Simfònica del Liceu, dirigida pel seu nebot, David Giménez, i la soprano Martina Zadro... si bé anuncia que hi haurà alguna sorpresa que es reserva.
“Un concert amable en què jo no surti a patir, sinó a passar-m’ho bé, si és possible”. Pateix encara, el divo? “Això no deixa de passar. Exposar-se al públic és sempre un motiu de pressió i tensió”.
Carreras cita la premsa a l’Institut d’Investigació contra la Leucèmia que el 2018 va inaugurar a Can Ruti, el més gran d’Europa especialitzat en la malaltia que ell mateix va patir. Aquest juliol es compleixen 35 anys del seu ingrés a l’hospital Clínic, des d’on viatjaria a Seattle per tornar-ne curat.
“La meva carrera ha estat la meva vida, és una cosa molt vocacional. Soc feliç a l’escenari, viatjant per cantar o quan rebo la xutada d’adrenalina que és el so de l’orquestra. Però la Fundació és una altra cosa: quan veus que el tractament que s’ha pogut aplicar a un pacient de 7, 8... o 2 anys ha servit perquè venci la malaltia, la satisfacció és incomparable. No te la dona cap teatre del món”.
Feia 22 anys que no cantava a
Peralada. Estava prou ocupat actuant a Cap Roig quan el dirigia el seu cunyat, Martín Pérez?
“Vaig cantar durant anys a Cap Roig, sí, però vaig fer alguna cosa a Peralada aquell temps. Recordo un concert amb Jaume Aragall una nit de tramuntana i fred... però va ser molt bonic. M’agraden els festivals per a una nit d’estiu”.
Concerts que necessiten amplificació, però. “Avui dia afortunadament els equips de so són molt sofisticats. Tot i així cal cuidar-ho molt, tenir un enginyer de so en qui confies i que entengui les limitacions de la teva veu i les seves possibilitats”.
La tecnologia li allarga la carrera?
“Bé, tinc 75 anys, no sé què esperen de mi. No vaig pensar mai que arribaria a aquesta edat cantant. Em donaven sis mesos uns assabentats de la ràdio, i han passat 52 anys. No està malament. No sé si podré cantar encara un parell d’anys més o no. Depèn de com em provi i de les possibilitats vocals i mentals. Perquè una cosa és anar a Peralada, i una altra, anar a Turquia, els Emirats o Tòquio”.
Parlant de Tòquio, diu que probablement hi anirà a fer un concert al gener amb Plácido Domingo en homenatge a Pavarotti. Parlem sovint, ha passat un moment difícil, però està molt bé d’esperit, torna a ser el Plácido de sempre”.
A Carreras no li ha canviat la veu de tenor a baríton, com al seu col·lega... “El color de la veu és un misteri. Jo no tinc l’elasticitat de quan tenia 30 anys, però puc continuar cantant com a tenor. Cada vegada que pujo a l’escenari em sorprèn haver-hi pogut tornar una vegada més”.
Aquests dies Carreras els passa a Tamariu, envoltat de nets que li posen Raphael, però també cantants pop del moment. Això ens fa recordar els seus duos amb astres del pop com Elton John o Diana Ross. “Els artistes pop volen que
“El de Peralada serà un concert amable en què jo no sortiré a patir, sinó a passar-m’ho bé”
nosaltres ens adaptem, perquè les nostres condicions ens ho permeten, però ells no s’adapten a nosaltres. Jo no puc demanar a Diana Ross el duet del primer acte de la Butterfly”.
I una reivindicació més a propòsit del 30è aniversari dels Jocs del ’92. “Cantar Amics per sempre va ser un episodi molt bonic –comenta–. Jo, d’una manera o una altra, vaig ser el director musical de les cerimònies i volíem un himne potent. Se’m va ocórrer anar a veure Andrew Lloyd Webber, amb qui havia treballat, i ens va treure aquest tema fenomenal. Però només vull dir una cosa, sense que sembli una queixa. Em va sorprendre molt que a la clausura la cantéssim amb Sarah Brightman, i mitja hora després apareguessin Los Manolos fent la mateixa cançó. No sé qui els va donar l’oportunitat, que em sembla fantàstic, els admiro, però tot aquell esforç per després trobarte amb ta-ta-ta-ta...”. ●