Núria Feliu i la dona futbolera

Quan la gent estimada es mor, a tots ens arriba la temptació d’afegir un record, glossar un detall i parlar bé del finat. Doncs bé: aquí no hi som per parlar bé de Núria Feliu –fem tard–, sinó del seu germà Enric, les tres temporades del qual (1970-1973) en la millor UE Sant Andreu de la història li van reportar un nom, un bon nom en el futbol català. I van consolidar l’especial relació de la Feliu amb el futbol –es va convertir en padrina de facto del Sant Andreu– en uns anys en què el més d’un 90% del públic era masculí i moltes dones acompanyaven els seus marits amb la missió de demanar-los calma, rebaixar la seva exaltació o subministrar-los caramels Darlin, pastilles Juanola o aigua.

A can Feliu els apassionava el futbol, tot i que no eren gaire de la selecció. Anècdota deliciosa i típica d’un catalanisme intramurs, el pare Feliu animava els seus fills a anar amb el rival de torn d’Espanya i en una ocasió, i per sempre, la cantant es va aprendre de tirada l’onze titular d’Hongria o una selecció de l’estil. No hi ha res com el saber.

L’important, però, era la carrera de l’Enric, davanter prometedor que va jugar al Condal, el filial més brillant del FC Barcelona, ja que va arribar a competir a Primera. A totes les cases un futbolista en potència acostumava a ser el rei sol, al voltant del qual gira

Enric Feliu va ser símbol d’un Sant Andreu gloriós a Segona, però va morir amb 35 anys

ven moltes coses, començant pels horaris de diumenge, dinar inclòs, sempre en funció del nen.

Feliu va arribar al Sant Andreu en la seva era daurada, quan competia a Segona Divisió, moment esplendorós del futbol de Barcelona, on cada barri tenia el seu club i el seu públic. La seva especialitat era el gol –va suplir la marxa de Yanko Daucik al RCD Espanyol, de bracet sempre del seu pare i entrenador, el gran Fernando Daucik– i una finezza poc habitual en partits de molta garrotada. El Narcís Sala s’omplia i Núria Feliu es va convertir en una mena de padrina del club, com Guillermina Motta ho era del Barça i la bailaora Maruja Garrido del Espanyol.

Feliu va ser un habitual en les alineacions aquelles tres temporades (116 partits) i va viure moments inesborrables com l’estrena de la il·luminació o una eliminatòria de Copa contra el Reial Madrid. I l’afecte dels seus companys, grans futbolistes que preferien quedar-se a prop de casa que trotar per clubs que prometien la lluna però no pagaven. Una malaltia incurable li va arrencar la vida el 1980, amb 35 anys. Pocs partits d’homenatge pòstum s’han celebrat i el de Feliu va ser un (Sant Andreu-Barça). El que va dir Àngel Mur aquell dia del 81 serveix avui per a la Núria: “Continues entre nosaltres, sempre respectat i estimat. Que gran que ets!”.