‘Dream team’

La clau de l’èxit de l’organització va ser la cessió de tota la glòria olímpica a la ciutadania de Barcelona

No sé si sempre qualsevol temps passat va ser millor, però el que sí que sé és que durant gairebé un mes del 1992 vam ser més feliços. Trenta o quaranta anys enrere, per situar els nous, no hi havia internet, però vam descobrir que Barcelona de sobte tenia platges, rondes, AVE, turistes... Ara el sentiment és d’enyorança d’aquella felicitat perduda...

Quina va ser la clau de l’èxit de Barcelona’92? Una pregunta que es repeteix encara avui, trenta anys després, buscant una explicació única a l’èxit organitzatiu d’“els millors Jocs de la història” ratificat després de set noves edicions. Però no hi va haver una única clau, perquè l’èxit va ser el resultat de diversos sumands: l’oportunitat que Samaranch presidís el Comitè Olímpic Internacional; el pacte de la pax olimpica entre Felipe González, Pasqual Maragall i Jordi Pujol, malgrat la incomoditat del president perquè fos l’alcalde qui presidís el projecte i no ell; la candidatura que va redactar Romá Cuyas; i, finalment, l’organització del COOB amb Josep Miquel Abad al capdavant.

Però, i la clau de l’organització? Va ser fer-ho bé i fer-ho saber. I va ser la cessió de tota la glòria a la ciutadania: els Jocs de “la gent” i dels voluntaris olímpics, així els proclamaven tots els eslògans: “Barcelona’92, objectiu de “Amics per sempre”...

A tothom li complaïa sentirse’n protagonista. L’atribució del mèrit de l’organització a tota la societat de manera individual va ser permanent i al COOB li sortia de franc. Tothom en sortia afavorit i la societat civil, contenta com a últim dipositari de la glòria de l’“Objectiu de tots”. Cadascú de nosaltres va ser un d’aquest “tots”.

L’adeu al COOB’92 va ser com si el Barça acomiadés el dream team després de guanyar el sextet. Sembla una comparació amb una bona dosi de demagògia, però que em va tots” i com l’anell al dit: us imagineu que la directiva del Barça hagués acomiadat el dream team de Guardiola després de guanyar tots els trofeus de sextet? Doncs amb el dream team d’Abad va passar una mica així, tot just es van apagar els llums de Barcelona’92.

Aquella embriaguesa de satisfacció col·lectiva va distreure de l’anàlisi, de la valoració i de les possibilitats d’explotació de l’èxit. Ningú no es va preocupar del qui, com i per què s’havia aconseguit situar Barcelona, Catalunya i Espanya entre els països més cotitzats del món. Hi havia pressa per liquidar l’empresa. Als mateixos estatuts del COOB hi figurava la dissolució al cap de sis mesos. I tres mesos abans de celebrar-se els Jocs es va activar un pla de recol·locació de la plantilla...

Massa pressa que no va donar temps a una avaluació més assossegada de la feina feta i de l’èxit aconseguit... per evitar un reconeixement més gran? Va ser com desmantellar el dream team... o no, però sí que va poder haver-se valorat si aquest equip podia reconvertir-se en altres nous objectius.

Perquè si s’hagués analitzat la identitat i capacitat de la cúpula del COOB, i de les possibilitats d’aquell equip executiu, algú hauria pogut pensar que “encara hi ha molta feina per fer en aquest país i en aquesta ciutat”...

Un dream team, el d’Abad, que tenia en la seva alineació a Montse Arqué, Pedro Fontana, Jaume Guardiola, Sixte Cambra, Armand Calvo, Pere Miró, Miquel Botella, Albert Agustí, Antoni Rossich, Carmen San Miguel, Pedro Palacios... una llista interminable de personatges que, una vegada llicenciats pel COOB, continuarien exhibint la seva capacitat i eficiència en empreses i institucions tan destacades com: Turisme de Barcelona, Banc Sabadell, Planeta, Vueling, BBVA, El Corte Inglés, Indra, Cercle d’Economia, Sony, Havas, Áreas, COE, CIO, Port de Barcelona... i fins i tot al Barça.

Trenta anys després, les rondes han quedat obsoletes; l’aeroport, sobresaturat; les comunicacions, desbordades... només els records es mantenen indemnes i brillants.

Hi va haver massa pressa per liquidar el COOB, sense una avaluació assossegada de la feina feta