La Vanguardia (Català-1ª edició)
El progrés hauria de salvar tots els innocents
Si el progrés hagués tingut cap importància per a Putin, el seu exèrcit no hauria envaït Ucraïna i el jove de Khàrkiv encara seria viu. Per sort per a tothom, el progrés té un pes determinant en el conflicte de Taiwan.
Si poguéssim recórrer la línia de comandament, la que va des del president d’un país en guerra fins al soldat atrinxerat a primera fila, i, a part de seguir-la, la poguéssim entendre, no canviaria res, però veuríem l’esperança. Les ordres continuarien baixant del cel i activant els ressorts que obren foc, però veuríem la llum que ens encega i ens il·lumina.
No hi ha res a entendre en el buit moral d’una guerra. Podem observar-la i horroritzar-nos, però és impossible racionalitzar les imatges que provoca.
Penso en la fotografia de l’adolescent mort la setmana passada al costat de la parada de l’autobús a Khàrkiv, víctima d’un coet rus. La innocència del fill i la compassió del pare no tenen sentit. Hem vist escenes igual d’atroces en totes les guerres de tots els segles, i no les podem explicar.
Podem analitzar un procés polític i una campanya militar, podem especular amb les motivacions dels bàndols enfrontats, però no podem racionalitzar la mort violenta d’un jove en un carrer de Khàrkiv.
Si ho intentem, topem amb el mur de la força, i la força ho és tot. La força i l’atzar, molt més que el pensament i la justícia, tracen els camins per on transitem com si fóssim cavalls junyits. La força i l’atzar ens dobleguen, però també ens aixequen.
Si el jove de Khàrkiv pogués tornar a la vida i alçar-se per sobre de l’horror, ens mostraria el camí. Dispararia l’entusiasme i la fantasia, i confirmaria, com va fer Llàtzer, que l’esperança és molt més important que la resurrecció.
La mateixa esperança que sembra Ucraïna de cadàvers omple de circuits invisibles els semiconductors més avançats. És l’esperança de Putin de recuperar el vuitcentista imperi rus, però també és l’esperança de la humanitat en un món millor.
És evident que l’esperança en el progrés no resol res i ho pot complicar tot, però és l’únic que ens salva de la barbàrie.
La guerra d’Ucraïna es lliura sobre la terra i les matèries primeres. És antiga i paranoica, ultranacionalista i ultrareligiosa. Putin no vol una Ucraïna democràtica i proeuropea que inspiri el poble rus. La idea alemanya que la dependència energètica apaivagaria el nou tsar del Kremlin no és una idea de progrés, sinó de conveniència. Si el progrés hagués tingut alguna importància, l’exèrcit rus no hauria envaït Ucraïna i el jove de Khàrkiv encara seria viu. La raó hauria sabut treure partit de la força i l’atzar.
El progrés, tot i això, té un pes determinant en el conflicte de Taiwan. El món es pararia sense els xips de la Tai
No hi ha res a entendre en el buit moral d’una guerra, a la foto d’un jove abatut
wan Semiconductor Manufacturing Company. Del centre de producció que té als afores de Taipei en surten gairebé el 90% dels semiconductors més avançats. No hi deu haver cap fàbrica més essencial enlloc del món. El progrés de la Xina i Occident en depenen.
Taiwan és el territori que determinarà la pugna entre la Xina i els Estats Units per la supremacia mundial.
El president Xi exigeix la reunificació, i el seu exèrcit es prepara per a una invasió. Els Estats Units defensaran l’illa, i de moment els escenaris bèl·lics simulats a Pequín sembla que no garanteixen la victòria. No, almenys, sense causar molts morts i destruir la valuosa indústria dels xips.
El progrés desaconsella la invasió. A Xi li aniria bé una campanya exitosa; li asseguraria un mausoleu al costat del de Mao, però també sap que ara seria un desastre. Ha d’esperar que el seu exèrcit i la seva indústria siguin més capaços.
Necessita millors armes, i per aconseguir-les necessita millors xips. Fa uns dies va transcendir que la Semiconductor Manufacturing International Corporation –el rival xinès de l’empresa de Taipei– és capaç de produir circuits ultrafins, 100.000 vegades més prims que un cabell humà, i connectar-los en un xip que només fa set nanòmetres d’ample. Només fa dos anys, els científics xinesos no aconseguien que els seus xips baixessin de 40 nanòmetres. Ara ja poden rivalitzar amb els de Taiwan. La
El poder d’una nació es mesura avui per la seva capacitat per fabricar semiconductors
guerra engegaria en orris aquests avenços imprescindibles per dominar la intel·ligència artificial.
El poder d’una nació no es mesura avui pel territori que ocupa, sinó per la capacitat que té per produir semiconductors. Putin no ho sap, però Xi ho té claríssim. Fins ara, el nacionalisme xinès no ha provocat cap guerra. Ha esclafat els uigurs de Xinjiang i els demòcrates de Hong Kong, però no ha causat cap conflicte armat.
Preocupa Taiwan, l’escalada verbal entre Washington i Pequín, el risc que una provocació militar exagerada desencadeni una pluja de foc. La retòrica i l’exhibicionisme militar poden precipitar una guerra. Però, ara com ara, costa d’imaginar un jove taiwanès abatut en un carrer de Taipei per un míssil xinès. A ell, mentre espera l’autobús, el protegeix el progrés, l’esperança d’un lideratge tecnològic que la Xina té a l’abast.
Si els presidents de les nacions que marquen el rumb del món blindessin el progrés, si l’aïllessin de l’atavisme, ningú no hauria de donar la vida per la pàtria i ningú, des de cap parada d’autobús, estaria exposat a la mort que causen la força i l’atzar.