El barret de l’estiu

no ens torbi el son d’estiu. El sol entra per la finestreta de l’avió i cura les ferides superficials. Entre els núvols ens sentim fora de perill, protegits pel cel mateix. Als seients s’hi veuen barrets i cabassos, també algun llibre. Les vacances legitimen el vagareig, i això suposa una victòria humana, un petit furt a la dictadura de la productivitat. Ens barregem a la recerca del total anonimat i li demanem al món que ens sorprengui, que ens meravelli, omplint-nos d’alegria, encara que en realitat és a la nostra capacitat de meravellar-nos a què apel·lem. Llegir vides d’artistes és un bon exercici, abdominals per entrenar la mirada. “No he estat mai res més que un espectador”, deia Édouard Vuillard. Ho recull Julian Barnes a Con los ojos bien abiertos (Anagrama), on recupera l’anècdota de Misia Sert: un dia, quan feia un tomb amb el pintor per un camp de remolatxes, va ensopegar amb una arrel, però ell la va sostenir i va aconseguir evitar la caiguda. Llavors es van mirar als ulls, i Vuillard va esclafir a plorar. Misia escriu a les seves memòries: “Va ser la declaració d’amor més bonica que m’han fet mai”. Les vacances exigeixen perdre el sentit del present per recuperar-lo. Ens desentenem de l’actualitat, però també de les tasques pendents, que queden suspeses en una boirina que ja s’aclarirà a la tardor. Perquè confiem en l’ociositat com la millor de les medecines, una poció màgica que desconnectarà les neurones de les servituds i s’aturarà en els brots de remolatxa. Per això ens disposem a contemplar, a deixar de ser actors per convertir-nos en espectadors devots, a la manera de Vuillard. O de Degas, que passava quatre hores pentinant la cabellera d’una model, absort en l’art d’observar abans de pintar. El mateix que es lamentava, amb un dels Goncourt, després d’una festa, que ja no es veien esquenes encorbades a la societat. Allò l’obligaria a canviar la manera de pintar: l’eix es redreçava.

Quan el passatge abandona l’avió, torna el caos. Uns barrets xoquen contra els altres i els colors saturats de les samarretes semblen xisclar. Encara que, probablement, d’aquí unes hores l’únic barret serà el nostre, solitari davant d’un mar en calma, disposat a practicar l’oblit de ser. El mar ens salarà la pell, els grills ens bressolaran el son i el que serà estrany serà no caminar descalços. I imitarem els pintors, perquè depenent de la manera com ens beguem el paisatge, podrem suportar la resta de l’any.

Bones vacances! ●

Les vacances exigeixen perdre el sentit del present per recuperar-lo