La gran platja

Els meus fills es van banyar molt abans que jo a les platges urbanes de Barcelona. En la meva infantesa el mar quedava lluny dels circuits quotidians, i l’entorn del port no el vèiem ni net ni sa. Als anys preolímpics es va posar de moda anar als restaurants de la Barceloneta, però la sorra i l’aigua constituïen abans una postal de fons que una incitació al bany. Ha estat en els últims temps, i sobretot amb la reclusió pandèmica, que la meva dona i jo hem agafat el gust d’anar al Bogatell o a la Nova Icària, sempre a primera hora (després s’omple massa), i gaudir d’aquesta oferta ciutadana de lliure accés. Com sol recordar l’autor nord-americà Don Winslow a les seves entretingudes novel·les de surfistes, les coses veritablement bones de la vida –la platja, el sol, les onades– són gratuïtes.

Si pensem en clau metropolitana, la proposta és extensa: entre Castelldefels i Montgat tenim 41 platges al llarg de 30 quilòmetres, generalment ben dotades de dutxes, que en certs trams ofereixen agradables

Com recorda Don Winslow, les coses bones de la vida són gratuïtes

passejos amb cintes de paviment, llosa o fusta. La millora de les últimes dècades ha estat important, i encara l’apreciaríem més si aquests passejos mantinguessin la unitat entre els municipis en comptes d’interrompre’s, i si la dotació d’aparcament s’hagués millorat en comptes de dificultat: a Gavà es va restringir fins a ferla gairebé inaccessible per a forans. A la platja del Prat de Llobregat, fins fa dos anys un model d’accés fàcil, es va eliminar el còmode i sostenible sistema escalonat al llarg de la carretera per concentrar-lo en un pàrquing d’arribada molt poc pràctic i generador de embussos terribles.

Apuntava Irène Némirovsky que no “es pot ser infeliç quan es té l’olor del mar, la sorra sota els dits, l’aire, el vent”. Barcelona té sens dubte els seus defectes, però cal celebrar entre les seves virtuts la d’oferir avui una gran platja urbana-metropolitana per a refresc dels ciutadans. Agafo la tovallola i me n’hi vaig. ●