La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’autonomia estratègica europea
La guerra d’Ucraïna té conseqüències tràgiques a escala internacional i també d’altres d’específiques i importants per a França. Ha incidit amb força en l’ADN geopolític de França des dels inicis de la V República. Per a França, sempre ha estat important mantenir unes bones relacions amb Moscou (capital de la Unió Soviètica o de Rússia) per tal d’assegurar-se uns marges de maniobra i ampliar el seu camp d’acció, sobretot davant Washington. Aquesta especificitat ara està en hibernació. França no podrà, mentre Putin tingui el poder, mantenir unes relacions intenses i autònomes amb Rússia. Seria considerat com una traïció per part dels membres de l’OTAN. I, de tota manera, París ja no desitja tenir relacions específiques amb un país que s’ha llançat a una agressió armada i comet crims de guerra.
A més, França sempre ha defensat l’autonomia estratègica europea, un aspecte important de la política exterior de De Gaulle reprès per Mitterrand i els seus successors. Es tracta d’una perspectiva que avui sembla inabastable, almenys a curt termini. Si Emmanuel Macron va declarar el novembre del 2019 que l’OTAN es trobava en estat de mort cerebral, és ara l’autonomia estratègica europea la que es troba en aquest estat.
Defensar l’autonomia seria córrer el risc de mostrar-nos contraris a la necessària solidaritat occidental. Avui és l’OTAN la que reviu. No ha estat mai tan poderosa ni ha estat tan unida. Amb la seva decisió d’iniciar una guerra contra Ucraïna, Vladímir Putin ha despertat una organització sobre la pertinència de la qual acabàvem de preguntar-nos.
La presència dels Estats Units a Europa no havia estat mai tan incontestada ni tan sol·licitada. La gran majoria dels països europeus ha anunciat un augment de les despeses militars per, sobretot, adquirir material militar als
EUA en detriment d’un desenvolupament de material europeu. Suècia i Finlàndia (dos països neutrals des de fa més de 200 anys en el cas de Suècia i de 77 en el de Finlàndia), que no havien trobat necessari unir-se a l’OTAN amb Stalin al poder, consideren que és indispensable fer-ho atesa l’amenaça que representa Putin. Per accelerar la integració, han acceptat fins i tot mesures imposades per Turquia en relació amb la qüestió kurda. Cap país europeu no considera ara que pot prescindir de l’ajuda dels EUA per protegir-se de l’amenaça russa.
Sobre la dependència estratègica i militar respecte a Washington, s’hi afegeix una dependència energètica. Europa havia tornat cap a Rússia per no dependre del golf arabigopèrsic, massa aleatori en termes estratègics. Ara tornarà cap als Estats Units, país del qual obtindrà matèries primeres més contaminants i més cares. La competitivitat d’Alemanya es ressentirà a causa de l’augment del preu de l’energia, ja que el seu model econòmic depèn en gran manera de l’energia barata importada pel gasoducte rus.
En aquest context, què hi pot fer França?
Pot, atesa la pèrdua dels seus marges de maniobra, conformar-se amb el nou marc i intentar adoptar el paper de la Gran Bretanya i convertir-se en el millor aliat dels Estats Units. A França, alguns defensen aquesta línia des de fa anys.
Tot i això, també es pot dir que només es tracta d’un moment històric i de no menysprear el futur. Que l’ADN estratègic de França pot tornar a trobar un nou vigor.
Resulta indispensable preservar la idea que no és el món occidental contra la resta, una deriva en què semblen que es deixen endur l’OTAN i alguns dels seus membres. Cal prendre consciència que la resta del món no pensa com Occident i que aquest ja no es troba tot sol al timó, com abans.
França ha d’escoltar els països no occidentals si vol continuar tenint un paper específic i, novament, exercir més influència. En una tradició constant de la V República, l’objectiu de França sempre ha estat exercir com a portadora d’interessos veritablement universals i col·lectius i no només d’interessos purament occidentals. No s’han de confondre la comunitat occidental i la comunitat internacional, com fan massa sovint certs països occidentals. Continua havent-hi un paper específic susceptible de ser exercit per França per impedir que la situació desemboqui en una oposició entre el món occidental i la resta del món de la qual no és segur que Occident surti vencedor. El món occidental té poc a guanyar obrant, conscientment o inconscientment, de manera que acabi per imposarse aquesta nova divisió al món. ●
França ha d’escoltar els països no occidentals si vol continuar tenint un paper específic