Quart poder?

Al periodisme li està passant alguna cosa més. Em refereixo a allò que el professor Josep Maria Vallès anomena “mediatització de la política”, que converteix els mitjans en actors rellevants de l’escena política, molt més enllà del seu antic rol de cronistes de les accions que s’hi produeixen. Aquesta presència invasiva dels mitjans –escriu Vallès amb la seva solvència i rigor habituals– constitueix una “qüestió central en la recuperació de la credibilitat de la democràcia”. Tan cert és que s’ha parlat de “governar amb les notícies”, d’“els mitjans com a institucions polítiques”, de “la mediatització de la política com un repte a la democràcia”, de “la videocràcia” o de “la colonització de la política pels mitjans”.

Cal reconèixer, per tant, el lloc central que avui ocupen els mitjans i els seus professionals a l’escena política, la qual cosa dona lloc a una confraternització entre polítics i periodistes que, en ocasions, es converteix en promiscuïtat, compatible amb una recíproca desconfiança profunda. Ara bé, malgrat aquesta desconfiança mútua, polítics i periodistes han acabat per conformar “una classe politicomediàtica”. I, així les coses, el relat oculta els fets, la informació cedeix davant la propaganda, i els arguments són substituïts per síntesis embalsamades d’argumentari i eslògans ortopèdics de manual; tots ells repetits fins a la nàusea a les disputes entre partits o entre majoria i oposició. Aquesta degradació progressiva de la comunicació és, segons Vallès, “una de les causes principals de la pèrdua de credibilitat de la política democràtica i d’alienació creixent de la ciutadania respecte de les institucions i dels seus titulars”.

El gran poder corporatiu és potser l’amenaça més greu per a la llibertat de premsa

A això s’hi ha d’afegir que la llibertat de premsa també està en risc quan són les grans corporacions les que controlen i influeixen en els mitjans. Aquest gran poder corporatiu és potser la més greu amenaça actual per a la llibertat de premsa. La intoxicació permanent procedeix més dels gabinets de comunicació de les multinacionals que dels dirigents polítics, al seu torn condicionats pels interessos d’aquelles. Ja ho va denunciar, l’any 1963, Manuel Vázquez Montalbán al seu Informe sobre la información.

L’any 2012, al lliurament del premi Cuco Cerecedo, Michael Ignatieff va dir: “El periodisme es considera a si mateix el quart poder, però no està per ser àrbitre del joc democràtic. És un negoci. Persegueix la quota de mercat més que la veritat. Té amos. Serveix a interessos. Rep tants cops de puny com en dona. Agredeix els que han caigut i adula els que pugen. Al periodisme li agrada pensar que revela els secrets dels poderosos, però també s’encarrega de proveir obedientment allò que els poderosos volen que rebin els crèduls”.

Malgrat tot, el periodisme continua sent una activitat crucial per al bon funcionament d’una societat democràtica; però no qualsevol periodisme, sinó el periodisme que comprova, jerarquitza, contextualitza i explica les notícies, el periodisme compromès sobretot amb la veritat, el periodisme que no es casa amb ningú, és a dir, el periodisme de qualitat i independent. Un periodisme que, molt em temo, no és el que promouen alguns grans grups de comunicació, que tenen uns objectius ben diferents. ●