Les rates alegren Barcelona

Ja estem en allò de sempre: les rates surten a prendre la fresca aquests dies a la plaça Catalunya –que potser els coloms poden i les rates no?– i la gent de Barcelona l’emprèn amb l’alcaldessa Colau, que no pot estar en tot.

El problema de les rates és el seu simbolisme. Ni tan sols Walt Disney no ha aconseguit humanitzar aquests simpàtics rosegadors, a diferència de tantes bestioles a qui la gent parla amb afecte.

Jo no he vist ningú tractar una rata com es mereix.

–No tinguis por, rosegador bonic. Pol, mira quina cua tan maca...

Les grans ciutats sempre han estat molt de rates, animal de claveguera, com el Villarejo. Les veus al Sena, al costat del Tàmesi i allà on hi ha foscor i deixalles.

Barcelona en té un cens de 259.000 exemplars i alguna cosa em diu que enverinar-les no és una opció, però deixar que desgastin l’alcaldia, tampoc. Alguna cosa deuen fer!

Les rates sempre han estat barcelonines: el que no havia estat mai barceloní és el lletgisme

El mal d’aquesta irrupció estel·lar a la plaça Catalunya és que la rata simbolitza degradació i encaixa amb un lletgisme estètic i un lletgisme ideològic que s’enorgulleix –i ho considera un progrés!– d’empastifar l’asfalt, carregar-se la racionalitat que transmetien els carrers i els xamfrans de l’Eixample i regar amb fons públics les associacions més esbojarrades, els dirigents de les quals tendeixen a vestir, per cert, de manera molt millorable.

Tot plegat, combinat amb la “comarcalització” indumentària que emana del Parlament, allunyen cada vegada més la marca Barcelona de la sofisticació i una estètica que seria molt burgesa però alegrava més la vista que l’apoteosi de l’espellifat.

Madrid fa olor de calés i Barcelona de pa sucat amb oli, bermudes i xancletes, una ciutat on dos conceptes bàsics –neteja i seguretat– semblen secundaris –i exclusius dels senyorets de la Diagonal– i no encaixen amb aquest desig de transformar el món, afany dirigista que consisteix, pel que sembla, a empassar-se bicis i patinets, decretar platges sense fum –quin brindis al sol–, i apuntar-se a l’últim en sostenibilitat, igualtat de gènere i mobilitat.

Les rates sempre han estat barcelonines. El que no havia estat mai barceloní és el lletgisme. ●