Els Jocs van existir?

La meitat de la població actual no va viure Barcelona’92; l’altra meitat els recorda amb nostàlgia en cada aniversari

Carol, recordes quan et va passar per sobre la fletxa dels Jocs?”. –Papa, que només tenia 8 anys... –Avi, quan ens portaràs als Jocs?

Ja no són tema de conversa els Jocs del 1992. La meitat de la població actual no els va viure i l’altra meitat els recorda amb nostàlgia en cada aniversari.

Van existir els Jocs del 1992 o tot va ser un somni?

Josep Miquel Abad, un home del COOB, fa 65 anys que es lleva puntualment a les sis del matí: “Mantinc l’hàbit que vaig adquirir fa 65 anys al seminari”.

Com es va evitar menysprear una personalitat estrangera que va visitar el COOB i a la convocatòria de premsa de la qual no va anar ningú? Ringring..., tot l’equip de premsa, a baix, a correcuita, va ocupar les cadires i va fer de representants dels mitjans...

Més de vint periodistes s’esperen a l’estació de França per anar en vagó llit a la inauguració a Sant Sebastià de l’exposició del COOB El projecte olímpic a la teva ciutat. Puntualment van arribar els periodistes i el tren, però el vagó reservat per al COOB... s’havia quedat a Saragossa per un error logístic de Renfe. La cara del periodista del COOB que els acompanyava diuen que va ser un tot poema... (I encara m’ho recorden).

La campanya dels 40.000 o 60.000 voluntaris de la candidatura durant els anys vuitanta va ser un èxit; el problema va ser quan anys després se’ls va convocar... Ja no eren tants.

Estava previst que el control dels Jocs es concentraria en un búnquer des del qual es controlarien totes les activitats. Tot i això, amb prou anterioritat i crec que amb la participació de Pedro Fontana i els altres “voluntaris d’or” (empresaris i gestors d’alt nivell que es van incorporar a la fase final) va arribar la descentralització. I cada venue, cada seu, cada àrea, cada instal·lació tenia un director, i resoldre-ho tot era el seu problema. Va existir el búnquer, però es van avorrir...

“Papallones a l’estómac” va ser la frase que va popularitzar Gunnar Eriksson, el simpàtic suec que presidia la comissió del COI com a termòmetre de la seva valoració sobre progressos de l’organització de Barcelona’92.

L’efecte d’atracció per al turisme internacional que van promoure els Jocs Olímpics cap a Barcelona va significar un 419% de l’any 1990 al 2015.

Qualsevol diria que el boss del COOB es va avorrir durant la celebració. Amb una Vanette, equipada amb tota la tecnologia de l’època (ordinador, fax i algun prototip de telefonia mòbil), es va dedicar a recórrer les instal·lacions, assistir a lliuraments de medalles, presenciar algun dels esdeveniments més espectaculars... i estar disponible per a unes emergències que no van tenir lloc.

Els Jocs es van organitzar sense internet i sense mòbils. Quan penso en la informàtica de Barcelona’92, no puc deixar de pensar en els disquets i el fax. M’expliquen que els dos grans ordinadors centrals tenien una memòria de 140 GB i que els 4.600 PC i els del personal tenien 3 MB i 4 MB de memòria interna.

Hi havia por d’ETA. Hi va haver amenaces, i més d’una vegada es va haver d’evacuar la seu del COOB. Però tot va quedar en amenaces, excepte en el cas de l’explosiu amb temporitzador col·locat al sostre del Palau Sant Jordi que la policia va descobrir i va desactivar.

A la premsa esportiva catalana li va costar pujar al tren dels Jocs. Allò de les Olimpíades era cosa d’Andreu Mercé Varela i Carlos Pardo, dos pioners del periodisme. Amb una premsa que professava el barcelonisme futbolístic com a religió, l’aparició del moviment olímpic va alterar els seus manaments.

Un entrenament del Barça encara arribava a merèixer més bon tractament de portada que una medalla olímpica. El 1992 la comunió va ser total, i fins a 400 periodistes es van acreditar. Després, va tornar el Barça...

Quan penso en la informàtica de Barcelona’92, no puc deixar de pensar en els disquets i el fax