Posteritats olímpiques

Recordar no és informar. Aquesta és una de les conclusions que es poden treure després de veure i escoltar la multitud de reportatges que les televisions i les ràdios han emès sobre els Jocs Olímpics del 1992. La commemoració dels trenta anys de la feliç cerimònia d’inauguració ha servit per recuperar imatges irrefutables, que no estan condicionades per les interpretacions o els records que, amb l’erosió del temps, tendeixen al revisionisme, la nostàlgia, la indulgència o l’astúcia d’aplicar al passat principis analítics del present. Els que som sentimentals de mena no ens podem refiar de la nostra memòria i hem de documentar-nos. Perdoneu l’autocita, però, per comoditat, he recuperat els articles sobre la cobertura televisiva que vaig escriure durant els Jocs Olímpics al Diari de Barcelona. L’esperit televisiu de l’època tenia poc a veure amb l’actual. Hi havia una televisió, l’RTO (Ràdio Televisió Olímpica) que, amb participació de TV3 i TVE, va cobrir els jocs amb un zel i una professionalitat admirables. Un total de 2.319 hores d’emissió en directe. A la nit, el programa Jocs de nit, presentat per Julia Otero i Inka Martí. Otero va entrevistar el president Jordi Pujol, que li va explicar que de vegades tenia tants compromisos a l’agenda que havia de sopar dues vegades. I Martí va entrevistar l’alcalde Pasqual Maragall. “Si vostè tingués un fill durant els Jocs Olímpics, ¿quin nom li posaria?” Resposta de Maragall: “Apol·lo”.

Per raons evolutives i demogràfiques, molts dels reportatges sobre els Jocs Olímpics els han fet periodistes que, com és lògic, no havien nascut a l’època i desconeixen part del marc referencial. En un dels resums radiofònics que entrevista diversos medallistes (sempre amb la mateixa cadència i l’extenuant il·lustració musical –com si durant aquells dies no n’hagués sonat cap altra– de la cançó de Los Manolos), parlen amb el tennista Jordi Arrese. El periodista que fa el reportatge i que recull i edita els testimonis li diu “Jordi Arrasa”, amb dues as en comptes de amb dues es. La posteritat és això: que després d’haver arribat a l’Olimp, la història ni tan sols es prengui la molèstia de transcriure correctament el teu cognom. ●

POSTERITAT IULNERABLE.