Iggy Pop, el coratge d’un clàssic Porta Ferrada acull l’únic concert a Catalunya de l’ex The Stooges

Iggy Pop és una de les icones incontestables del rock, i més després que hagin mort els seus amics lou Reed i David bowie. I, a part, per més que s’hagi estat castigant durant més de mig segle d’una carrera convulsa, als 75 anys continua en estat de forma perfecte. Ho demostra a la gira de presentació del seu últim àlbum, Free (2019), jazzístic i experimental, el divuitè de la seva carrera en solitari.

el presenta acompanyat d’un peculiar i gran grup, liderat per la guitarrista sarah lipstate Noveller, que inclou secció de vent amb Corey King (trombó) i leron Thomas (trompeta). es completa amb Florian Pellissier (teclats), Grégoire Fauque (guitarra), sylvian Ruby (sota) i Thibaur brandalise (bateria). És la primera vegada que la iguana de Detroit actua amb una banda que surt de l’estricte cànon rocker.

Després d’haver triomfat i rebut crítiques immillorables als

És la primera vegada que ‘la iguana’ actua amb una banda que surt de l’estricte cànon rocker

seus passis pel Festival Jazzaldia de sant sebastià i el Teatre Reial de Madrid, arribava al Guíxols Arena de sant Feliu de Guíxols per presentar un repertori assortit que alterna temes de l’últim disc amb clàssics inapel·lables de la seva edat d’or com a frontman a The stooges i de la seva discografia en solitari. si bé comença el concert de vint-i-un botó, ja al cap de poc temps es queda amb el tors nu. Malgrat que té la pell arrugada i marcada per les cicatrius del temps, encara continua transmetent la ràbia rebel de l’icona del rock més salvatge que llavors va ser. Del punk amb mentalitat suïcida, ha passat a ser un senyor gran que coqueteja amb el swing i allò experimental, però sempre mantenint la dignitat d’algú que sap que es deu al seu mite i que, alhora, es permet el luxe d’entrar en altres registres, dels quals en surt molt airós, i més si tenim en compte que la seva veu personal continua incòlume. Amb el temps ha adquirit un to ronc i greu, que dona gra i profunditat a unes cançons que són autèntiques fites del rock més iconoclàstic.

Amb els actuals arrajaments, T.V. eye, Death trip, Gimme danger, I’m sick of you, I wanna be your dog, Fun house i Search and destroy aconsegueixen una nova brillantor, sense desmerèixer la grandesa d’unes cançons que al seu dia van posar perill al rock. I alguna de les noves cançons, com ara Loves missing, amb la seva veu cavernosa, ens traslladen a l’època del rock sinistre. També estrenen James Bond, que sona amb el groove d’una banda sonora de pel·lícula d’acció. Pel que fa al tema titular, Free, és una digressió de caràcter ambient a l’estil

Fourth world de Jon Hassell.

Altres moments culminants del concert són quan recupera els seus grans clàssics, començant per l’immortal Lust for life, cançó que dona títol a un àlbum fonamental del 1977, i el tema més comercial i exitós de la seva carrera,

The passenger.

Durant els primers compassos del concert també rescata temes