La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona sucumbeix a Iron Miden
El xou dels anglesos va ser una òpera metal majestuosa: un espectacle total
Una jove Carmen Laforet va guanyar el 1944 el primer premi Nadal amb la novel·la Nada, que avui es considera una de les grans novel·les de Barcelona. L’escriptora contraposa la ciutat grisa de postguerra a la il·lusió de la jove protagonista. Xavi Ayén
Iron Maiden va convertir ahir a la nit l’Estadi Olímpic en un gegantí liceu operístic amb més de 50.000 rockers. El Legacy of the Beast Tour és un pack wagnerià per complet: llibret, composició i posada en escena aclaparadors. Els britànics van arribar amb un any de retard per la pandèmia i hi havia gana entre el públic i a l’escenari. Músics i fans van devorar la nit.
Iron Maiden no viu de rendes. Harris, Dickinson i la resta conjuguen el seu talent en temps present. Per això, el primer acte es va servir amb l’escenari convertit en una pagoda nipona que connectava amb el seu últim disc. El gegant calavera Eddie, la mascota del grup, va fer aparició vestit de samurai, amb els primers acords de Senjutsu. D’una tirada, van seguir Stratego i la història bíblica de profecia i destrucció que s’explica a The Writing on The Wall, amb el suggeridor pròleg de guitarra acústica d’Adrian Smith. Pocs grups amb 47 anys d’història poden presumir que els seus seguidors coneguin les lletres dels seus últims discos. Iron Maiden, sí. Per això el concert va començar ja a dalt. I també perquè la banda no selecciona el fan per la seva butxaca. Ahir no hi va haver Golden Circle a la pista. Qualsevol que tingués ganes de ser a primera fila n’hi havia prou que arribés abans que els altres. El rock és també això i hauria de ser-ho sempre.
La mitologia nipona va cedir pas a un dels nuclis narratius de la banda. L’escenari del segon acte es va transformar en una catedral gòtica i Dickinson va encimbellar un rere l’altre els clàssics de la banda. Creus, maleficis, mitologia, foscor. De Revelations al The Number of the Beast. Amb la preceptiva comunió de tots els
Més informacióa: www.lavanguardia.com/cultura feligresos congregats cantant al cel de la muntanya màgica Fly of the Icarus i Fear of the Dark. Punt final amb Iron Maiden, la cançó.
D’una tirada als bisos, trets de l’altre brollador creatiu de la banda: èpica bèl·lica. La iconografia més clàssica: Bruce Dickinson enarborant la bandera de Sant Jordi per cantar The Trooper i mesurar-se en un duel d’espases amb l’Eddie. Èpica escocesa per la llibertat amb The Clansman i el genocidi indiamericà de Run Tho the Hills. Montjuïc convertit en un sagnant camp de batalla metal·ler. Però encara hi havia més munició. Va arribar amb el punt final. El discurs més famós de Winston Churchill – We shall fight on the beaches– es va apropiar de l’estadi per prologar Aces Hight, mentre una rèplica d’un avió Spitfire MK del 1941 apareixia en escena amb un públic lliurat a la cançó que recrea la batalla d’Anglaterra. Un recordatori de guerra per aterrar en la trista realitat del present després del que va ser una bogeria de concert. Tot i així vam marxar a casa amb l’Always look on the bright side on life sonant pels altaveus. La màgia de la Donzella. ●