La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un Adrià sensible
Peralada gaudeix de l’òpera de Rufus Wainwright sobre els afectes de l’emperador
Dos dies després de l’estrena europea de Hadrian al Teatro Real, Peralada acollia ahir aquesta òpera de Rufus Wainwright en una única representació que va estar amenaçada per una temptativa de pluja moments abans de començar. Ja és la segona òpera del cantautor canadenc, malgrat que ell hauria volgut que fos la primera, ja que la dedica a les aventures de l’emperador Adrià, el romà d’origen hispà, amb el seu amant Antínous.
El famós crooner sembla que ha pres nota que, en les societats occidentals, una reivindicació política arriba al zenit quan és objecte d’una adaptació al gènere operístic. I tractant-se d’un compositor que demostra obertament la seva homosexualitat, era qüestió de temps que ho volgués abordar amb la mateixa intensitat que durant segles l’òpera ha recreat l’amor heterosexual.
Així, seguint en l’àmbit dramàtic els cànons vuitcentistes, Hadrian explica una història sentimental situant-la al cor d’una intriga política. I fent un ús formal de la gran tradició operística, amb les seves àries, els seus duos i concertants, convida la dotzena de veus de l’elenc a lliurar-se al cant expressiu, amb melodies emotives que endolceixen la creació contemporània sense privar-la de serietat. La seva, en fi, és una cadència que a aquest costat del bassal no sona gaire “americana”.
Igual com Marguerite Yourcenar narra a Memòries d’Adrià (1951) la vida i la mort de l’emperador utilitzant la fórmula de les epístoles que escriu el mateix Adrià al seu cosí i successor Marc Aureli, l’òpera del músic canadenc –a qui la novel·la de l’escriptora francesa va marcar profundament– s’emporta la trama a l’actualitat partint també de l’ocàs del protagonista i viatjant després al passat.
La qüestió és a quin tipus d’amor es remet: Roma es distingia per admetre les relacions homoeròtiques sempre que obeïssin a un mestratge d’un senyor de classe acomodada amb un noiet de menys rang o directament esclau. L’adult era qui penetrava, i el jove, que era ensinistrat en les arts amatòries, no tenia permís per demostrar desig sexual.
Res diferent del que ha passat durant segles amb les dones. L’estigma social que queia sobre les que anhelaven sexualment determinada persona era molt mal rebut en l’esfera pública. De manera que la idea de Wainwright de fer justícia social subvertint el clàssic “soprano estima tenor però el baríton s’hi interposa” per “tenor estima baríton i soprano s’aguanta i ho comprèn”... no és una justícia políticament gaire poètica.
El llibret de Daniel Macivor també abona la idea que el pobre Antínous és el redemptor de minories oprimides (aquí jueus i cristians), paper que ja ha recaigut en molts personatges de soprano. Thomas Hampson (Hadrian) i Santiago Ballerini (Antínous) serien aplaudits, però tot apuntava que Vanessa Goikoetxea s’emportaria l’ovació com a Sabina. Els acompanyava el Cor i Orquestra del Teatro Real dirigits per Scott Dunn.
La presència de les enormes imatges de Robert Mapplethorpe com a únic element escènic va afegir interès eroticoestètetic a la versió semiescenificada, a què van assistir el president i la directora de la fundació novaiorquesa del fotògraf. ●
El llibret abona la idea que el jove Antínous és el redemptor de minories oprimides