La Vanguardia (Català-1ª edició)
La guerra catalana d’Angola
Vint-i-tres dies després, el cadàver del dictador Dos Santos continua a Barcelona enmig d’una batalla pel poder
En la immensitat de l’interior d’Angola, al llegendari periodista polonès Ryszard Kapuscinski se li va presentar als anys setanta un perillós dilema en un control militar. Amb els seus uniformes improvisats no sabia si els soldats eren prosoviètics, a qui havia de saludar com a camarades, o anticomunistes, a qui havia de tractar de germans. Se la va jugar balbucejant camarada i, segons ell, es va salvar del pitjor. Aquell alarmisme angolès va reaparèixer amb la mort, el 8 de juliol a Barcelona, de l’exdictador José Eduardo dos Santos, en l’esperpèntic epíleg català d’una guerra civil que va durar 27 anys, amb potser un milió de morts. Fins i tot han sorgit dubtes sobre si l’exmandatari desitjaria, o almenys no li importava, que ara prengués el poder el bàndol que va derrotar al camp de batalla.
“L’arquitecte de la pau”. Així era presentat Dos Santos a l’Angola que, a partir del 2002, girava full de la contesa fratricida. El lema recorda els 25 anys de pau amb què el 1964 el franquisme va commemorar l’aniversari del seu triomf. Es percep que, a diferència d’una guerra contra un enemic extern, no és fàcil ni per a les dictadures celebrar la matança de compatriotes.
El fet d’haver consolidat la pacificació constitueix el mèrit que s’acostuma a atribuir a un dels autòcrates més veterans, amb 38 anys en el poder. Hi va accedir, a més d’ajudat per una qüestió ètnica, gràcies al seu perfil discret per succeir Agostinho Neto, mort el 1979, dos anys després d’una rebel·lió interna que va acabar amb un bany de sang. L’implacable però també componedor Santos aplicava més una línia de dissuasió i manipulació mentre construïa una cleptocràcia, un assalt massiu als cofres d’aquest estat productor de petroli i diamants, amb unes desigualtats socials còsmiques.
Aquest desfalc també el va perpetrar a través de diversos dels seus fills, com ara en Zenú, condemnat a cinc anys de presó per haver buidat part del fons sobirà, i la Isabel, fugida a l’estranger i saquejadora de la petroliera pública. Fa una dècada, al Portugal enfonsat en la misèria del rescat, ella va ser la punta de llança d’una mena de colonització econòmica de la metròpolis per l’antic domini, quan va comprar a preu de saldo tot allò que tenia a l’abast a la capital, Lisboa.
La conquesta de la independència d’Angola no es va produir a Luanda, sinó a la capital portuguesa, amb un clavell com a símbol, el de la revolució del 1974, feta per militars farts de més d’un decenni d’impossibles i extemporanis combats africans. Mentrestant, la guerra civil ja estava en marxa. Com explica Kapuscinski a Un dia més amb vida, quan les autoritats portugueses se’n van anar, el 1975, els angolesos estaven molt ocupats engegant-se trets.
Era un combat a tres, per bé que el Front Nacional per a Alliberament d’Angola (FNLA) de Holden Roberto aviat va sortir d’escena. Van quedar el Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA), de Neto i Santos, i la Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola (UNITA), de Jonas Savimbi. L’MPLA, que sempre va controlar la capital, era el prosoviètic, la qual cosa va permetre a Dos Santos gaudir d’una beca per fer-se enginyer petrolífer a Bakú, ara a l’Azerbaidjan. Allà es va casar per primera vegada i va tenir la seva primogènita, la Isabel, la més gran dels seus deu fills amb sis dones, segons Expresso.
Més enllà de l’armament i els assessors de Moscou, el suport del bloc comunista es va canalitzar a través de la decisiva ajuda cubana, amb les diverses desenes de milers d’homes que Fidel Castro va desplegar a Angola. Savimbi, prooccidental, tenia el suport de la CIA i de la Sud-àfrica de l’apartheid, que atacava les bases de la guerrilla independentista de Namíbia.
La caiguda de l’URSS va semblar que anunciaria la pau, amb les eleccions presidencials del 1992, la segona volta de les quals no es va arribar a celebrar mai,
Dos Santos va cedir el poder a Lourenço l’any 2017 pensant que el podria controlar i va acabar exiliat
Les restes mortals continuen a Barcelona, en espera de l’elecció del nou president el 24 d’agost
mentre l’UNITA tornava a prendre les armes, per bé que cada vegada amb menys suport extern, fins que l’assassinat de Savimbi el 2002 va significar el final. El periodista Emídio Fernando li va dedicar una biografia, tota una novel·la.
Estelle Maussion, biògrafa de Dos Santos, sosté que abans de les eleccions, per anomenar-les d’alguna manera, del 2017, el ja molt desgastat dictador va fer una reflexió. Es podia atrinxerar fins a ser escombrat per la història, com tants d’altres, o retirar-se. Va optar per la segona opció, va passar el testimoni a João Lourenço i va fracassar en l’intent de continuar controlant el partit. Lourenço va posar fi a la impunitat dels fills del seu predecessor i aquest últim va acabar vivint a Barcelona, on ja feia anys que es tractava d’un càncer, fins al punt que a Angola el van donar per mort a Catalunya diverses vegades.
En un gir espectacular de la història, Tchizé dos Santos, l’única filla que es va dedicar a la política, i amb una certa tendència a l’histrionisme, va denunciar que al seu pare l’havien mort per evitar que donés a conèixer la seva predilecció davant les presidencials del 24 d’agost pel candidat de l’UNITA, el perdedor de la guerra civil, però l’autòpsia no avala aquesta versió. El que sí que és evident és que els intents d’aproximació de Lourenço no havien servit perquè Santos li donés suport.
És l’esperpèntic epíleg català de la guerra d’Angola, en què una part dels fills haurien demanat una amnistia a canvi que l’exdictador tingui un funeral d’Estat a Luanda, però després de les eleccions, que es creu que Lourenço guanyarà tant sí com no. Tchizé dos Santos va arribar a dir que seria el primer asil polític a un mort si el seu pare continua a la ciutat de Barcelona. La seva excel·lència de cos present, es titula una novel·la del genial escriptor angolès Pepetela. ●