Espanya començarà el setembre amb les reserves de gas

del Govern central compleix la seva paraula d’esgotar la legislatura. El juny de l’any que ve Espanya assumirà la presidència semestral de la Unió Europea, i aquell pot ser un moment molt interessant i delicat.

A més de guanyar temps, esperant que el pitjor hagi passat, Pedro Sánchez no es vol perdre el semestre espanyol de la UE. La política europea és la seva gran vocació, com està demostrant aquests dies amb un gira especial pels Balcans. Estem davant el cap de govern espanyol amb més vocació per la política europea des que el doctor Juan Negrín, un home que parlava alemany, francès, anglès, rus i italià, va arribar a la conclusió que la guerra d’Espan a era el pròle d’una se ona vina– és l’últim que li faltaria a la Unió Europea en les circumstàncies actuals. Sánchez sap llegir els mapes i està guanyant prestigi a Brussel·les, segons reconeixen veterans alts funcionaris de la Unió.

El president llegeix amb agilitat la política europea, la qüestió és si interpreta amb la mateixa lucidesa el moment intern espanyol. “Jo m’ocupo de Sòria, no de Síria”, diuen que va afirmar un dia Mariano Rajoy quan va ser interpel·lat per Felipe González sobre el seu escàs interès per la política exterior. A Alberto Núñez Feijóo, alumne de l’escola Romay Beccaria, com Rajoy, tampoc no se li veu un gran interès per la política internacional. Feijóo ara està en una fase molt previnguda, esperant que la victòria arribi pel seu propi peu, per carbonització de l’adversari. El punt fort de Sánchez és Europa, i la qüestió, abans que arribin les pluges del setembre, és si llegeix Sòria pitjor que Síria. “La política espanyola passa avui per la política europea”, acostuma a repetir el president als seus interlocutors.

Sánchez té ganes de guanyar a Sòria, sobre això no n’hi ha cap dubte. S’ha posat les piles després de les eleccions andaluses, catastròfiques er al

En aquests moments el PSOE estaria cedint mig milió de vots al Partit Popular, segons estudis elaborats a partir de l’últim baròmetre del CIS, posterior a les eleccions andaluses. El PP torna a ser el Partit Alfa. Comença a rebre vots de totes bandes: un milió de votants que diuen adeu a Ciutadans; uns 400.000 abstencionistes; 500.000 antics votants del PSOE (generals de novembre del 2019), i atenció: 700.000 electors de Vox de les últimes generals que estarien tornant a la casa mare, en la mesura que aquesta última torna a aparèixer com a possible guanyadora.

En vista d’aquesta dinàmica, el PSOE fa bé de moure’s a l’esquerra per intentar revitalitzar el desmotivat electorat progressista, o bé hauria d’estar oferint cada dia acords al PP per recuperar vots centristes i posar a prova la voluntat pactista de Núñez Feijóo? Totes dues coses alhora són difícils d’executar. Abans que arribi la pluja, Sánchez i els seus col·laboradors principals semblen haver optat per la reanimació del progressisme.

La dinàmica en curs situaria avui el Partit Popular per damunt dels set milions de vots, mentre que el Partit Socialista s’estaria acostant als sis milions. El robable enfonsament

Llibert Teixidó