La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vull ser un altre per ser jo
El magnat Elon Musk té una filla trans. Al cap de poc de fer 16 anys, Xavier Alexander Musk ha presentat una petició davant el Tribunal Superior del comtat de Los Angeles per registrar la seva nova identitat de gènere i rebatejar-se com a Vivian Jenna Wilson. Observeu que, a més del canvi transsexual, i del de nom de pila, Vivian Jenna s’ha canviat també el cognom. Diu que no vol que se la relacioni més amb el seu pare biològic. Les seves raons deu tenir: Musk és un emprenedor de llegenda (malgrat continuar viu), però alguns aspectes de la seva conducta conviden a la prevenció. Ningú no és perfecte.
L’actitud de Vivian Jenna transcendeix, doncs, l’àrea de canvis relacionats amb el gènere i aborda els de la ruptura del vincle paternofilial. La seva vocació de canvi s’anuncia incontenible. I convida a imaginar un oceà de transformacions, que podria emprendre després de les ja esmentades. Per exemple, per què limitar-se a cancel·lar les relacions amb el pare, que probablement va heretar dels avantpassats familiars els seus trets de caràcter menys amables? Per què no explorar una manipulació genètica per tunejar l’ADN i deslliurarse d’aquesta rèmora? Per què acontentar-se amb el caràcter que ens és assignat sense consulta prèvia, quan hi ha l’esperança de convertir-se realment en una altra persona, més enllà de les alteracions de gènere o nominals? Què tal un trasplantament de cervell?
La transsexualitat, que fins fa pocs anys només s’exercia amb certa normalitat de nit, als locals dedicats al transformisme, ara és al centre del debat públic. El Consell de Ministres va aprovar a finals de juny el text legal que, dins del possible, la regula. És una bona notícia. I més ho serà quan estigui al BOE. Perquè han de ser benvingudes les normes que ajuden a garantir els drets de tots els ciutadans i a lluitar per la igualtat i contra la discriminació, en sintonia amb el que diu la Constitució.
Tot i això, l’elaboració de l’anomenada llei trans ha suscitat un agre debat impulsat pel col·lectiu feminista, que tem que es converteixi en un cavall de Troia; que els homes aprofitin la llei per transformar-se en dones i, després, facin un ús abusiu de la nova condició i desmantellin les conquestes del moviment feminista.
Aquestes conquestes constitueixen el principal avenç de les dones en l’últim segle i, per extensió, del gènere humà. Això és evident i no admet retrocessos. Però és possible que el feminisme clàssic o tradicional –es fa estrany qualificar així un moviment amb tanta vocació de canvi social– s’excedeixi en els seus temors. Perquè està per demostrar que el 100% dels homes que decideixin convertir-se en dones ho facin amb un propòsit secret i quintacolumnista. O que la seva força demogràfica els faculti per revertir les conquestes feministes, atès que el percentatge de transsexuals a Espanya potser no arriba a l’1%; estem parlant, doncs, d’una minoria, no d’un comando capaç d’assaltar i dinamitar la ciutadella feminista. Ni està clar que el Govern central actuï per la hipotètica rendibilitat electoral d’una llei que li ha causat més divisió interna que no pas una altra cosa.
Podríem continuar amb aquestes consideracions pròpies de l’escena nacional. Però potser és més útil acabar aquesta nota tornant al cas de Vivian Jenna i la seva afició al canvi, en el qual xifra unes esperances de progrés personal potser desmesurades. És veritat que l’únic que roman al llarg de la vida és el canvi, que la natura és canviant per definició, com ja ens va explicar prou bé Ovidi a Les metamorfosis. Però també ho és que les possibilitats de canvi són limitades: una persona pot canviar de gènere, de nom, d’indumentària, de família, d’amics, d’aficions, de religió i fins i tot, diguin el que diguin els seus seguidors, d’equip de futbol. Però resulta més difícil que deixi de ser qui és; que canviï el seu caràcter per un altre d’aliè. Que l’emprenedor, el neuròtic, l’insatisfet, el bondadós o el beneit deixin de ser-ho. O que Vivian Jenna, després de canviar-se això i allò i allò de més enllà, arribi algun dia a desprendre’s de la seva afició al canvi i trobi el seu lloc i la serenitat. Passar-se la vida provant de ser una altra té els seus riscos. Passar-se-la provant de ser un altre per ser un mateix, en té encara més. ●
L’únic que roman en la vida és el canvi, però les possibilitats de canvi són limitades