La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘SPEED DATING’
si els agradaria tornar a veure-la.
Així, cada vuit minuts, es canvia d’interlocutor i es reinicia l’intercanvi de preguntes, que van des dels temes més bàsics fins a altres de més filosòfics. Com et dius? De què treballes? Tens fills? Quina edat tenen?
Tens aficions? Quina mena de pel·lícules t’agraden? Què t’ha fet venir aquí? Què estàs buscant? Què és l’amor per tu?
A l’ambient s’entrecreuen mirades i somriures còmplices i es poden sentir des de presentacions exprés, repassos de currículums, records de velles experiències amoroses i desigs de tenir-ne de noves, fins a comentaris sobre música o sobre l’arquitectura de la ciutat, tot simultàniament.
“Tampoc no pots esbrinar gaire cosa, són pocs minuts. Intentes veure si hi ha alguna afinitat o gustos comuns”, diu Juan Fernández. No és la primera vegada que ve a aquesta mena d’actes. Tot i que encara no ha pogut coincidir plenament amb cap altra
Els participants tenen uns vuit minuts per presentar-se, conèixer la persona que tenen al davant i veure si hi encaixen persona, entén que aquesta no és l’única finalitat de la nit. “És complicat que en surti alguna cosa, però almenys coneixes gent, surts de la monotonia en què habitualment et mous. Ens ho passem molt bé”, assegura.
L’acte tot just acaba de començar i una de les participants ja ha captat la seva atenció: “La noia amb què m’ha tocat començar riu molt. A més, li agrada molt viatjar i treballa en la sanitat com jo”, explica. Al costat del nom d’ella hi ha apuntat: somriure i
“Jo soc una mica xapat a l’antiga. Penso que el contacte directe amb la persona és molt més interessant”. tres signes de més.
“En el procés d’enamorament, és important implicar-hi els cinc sentits: sentir quina olor fa la persona, com es nota al tacte, deixar-se persuadir escoltant la seva veu i sobretot, no només veure’n una imatge en foto o vídeo, sinó com es mou i gesticula. Si bé aquests sentits es poden activar en part de manera virtual, se solen perdre moltes coses, és més fred i pot acabar generant desconfiança. Com la trobada presencial no hi ha res”, afirma Júlia Pascual.
Per la Sara Svizzera (48), el sistema de cites ràpides “és molt pesat i disciplinat. Tens només set o vuit minuts per parlar amb una persona. No pots aixecar-te, sortir o fer una altra cosa. A mi m’agrada una cosa una mica més espontània”.
Ella ha vingut aquesta nit amb la Wendy Espinosa i una altra amiga. “Veníem les tres pensant quines preguntes faríem, però al final per a mi va fluir de manera natural”, diu Espinosa. “Venia sense cap expectativa i m’ho he passat bé. M’he distret, se m’ha passat ràpid l’estona i he rigut molt també. He conegut alguns homes interessants de perfils molt diferents”, afegeix.
“Si algú té l’enyorança de conèixer una persona en el pla romàntic, li diria que intenti tenir una vida social guiada pels seus interessos, connectar amb altra gent en funció del que li agrada fer i no anar a un lloc específic per trobar una parella”, assenyala Soler.
“Si l’expectativa que tinc és compartir allò que m’interessa sense esperar-ne res, potser sorgeixen sorpreses que poden ser molt agradables. Cal aprendre a fluir, a esperar que les coses passin”, afegeix.
“Si anem a un lloc només amb la pressió que tant sí com no m’ha d’agradar algú, és molt fàcil que aquesta expectativa es frustri i ens generi impotència. Això és una cosa que hem d’evitar”, coincideix Pascual. “Com a psicòloga –afegeix tot seguit– veig el mal que ens està fent la idea que podem tenir plaer i felicitat a través de les pantalles. Això només activa la dopamina i ens fa addictes. Per això celebro que es plantegin aquestes noves maneres de festejar en què es manté l’element presencial”. ●