La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al jardí secret de Sabine Weiss (i altres dones)
Palafrugell acull mostres de Campañà, CatalàRoca, Freixa, Miserachs, Surinyach i Albesa
manista” i l’única dona de l’escola francesa de postguerra, en què van militar grans figures com ara Robert Doisneau, Brassaï i Willy Ronis. “Però continua sent una gran desconeguda”, apunta Maria Planas, la directora de la Biennal, que va començar a treballar en l’exposició amb la fotògrafa. Al lluminós espai de l’edifici que va acollir els forns de suro negre més antics d’Espanya, es mostren bona part de les fotografies que Weiss anomenava el seu “jardí secret”, fotografies en blanc i negre que ella entenia com a part de la seva “reserva íntima”, per al seu propi gaudi.
Abans de complir els trenta anys va formar part d’importants exposicions com Fotografia Europea de Posguerra i i la decisiva The Family of Man d’Edward Steichen, totes dues al MoMA, però ni tan sols va anar a veure-les. Feia anar una càmera des dels 18 anys, vivia de fer fotografies de moda, reportatges de viatges i altres feines comercials, però es considerava a ella mateixa una “artesana”, no una artista.
Van ser els seus amics i el seu marit, el pintor nord-americà Hugh Weiss, els que van organitzar una primera exposició a la Maison de la Culture de Noroit, a
Arres, on segons va explicar més tard a Intimes Convictions (Contrejour, 1989), “obrint els calaixos per als altres els vaig obrir també per a mi (...) Em vaig adonar de la coherència de la meva obra, a la qual hauria d’haver dedicat més temps en lloc de deixar-me devorar per la publicitat, la moda i els reportatges sobre el món esnob. Em vaig redescobrir, vaig redescobrir la meva identitat”.
En aquestes mateixes pàgines descobreix algunes de les claus de la seva obra: “Em devora la curiositat: voldria entrar a cada casa per descobrir la vida dels altres. Entro de vegades a llocs prohi
La fotografia preferida de Sabine Weiss va ser feta a Espanya el 1954.
Una de les fotografies de Ferran Freixa del seu viatge al Marroc, a Can Mario de la Vila Casas bits. Amb la meva càmera és possible encetar un diàleg amb estranys. Amago la meva timidesa i els meus escrúpols darrere de la meva lent... Tot i això, em prohibeixo fotografiar escenes que podrien perjudicar el subjecte o molestar-lo massa. També n’hi ha alguns de massa íntims, perillosos o simplement inaccessibles. (...)”. I deia a tall de conclusió: “M’agrada esperar, que les coses vinguin a la meva manera, que l’esdeveniment i jo ens trobem al mig del camí”.
“Jo no crec res: només soc testimoni del que veig i del que m’interessa, que sempre ha estat l’ésser humà”, va dir en un altre moment Weiss, que durant sis dècades va viatjar constantment arreu del món per The New York Times, Newsweek, Life, Vogue, Elle...
La seva mirada perspicaç celebra la vida quotidiana des d’una perspectiva sensible i propera que ràpidament identifica el que hi ha d’extraordinari. L’adreça sobretot als nens, els rodamons, els escombriaires, els gitanos... Un petit captaire amb el rostre brut i les celles arrufades capturat a Toledo el 1949; un altre nen que empeny una nena i la tira a terra en un descampat (la va titular Audàcia); el gitanet que encara no aixeca dos pams de terra i ja és el centre d’una festa flamenca; el petit minaire amb el nas tacat de carbó o el fill de mariner descalç i amb la jaqueta foradada que la mira reptador amb una ampolla més gran que ell a les mans.
Weiss, que va poder gaudir d’un reconeixement tardà sobretot després de la gran exposició que li va dedicar el Jeu de Paume de París el 2016, a la qual van seguir altres mostres importants al Centre Pompidou o Les Rencontres d’Arles, va ser també una extraordinària retratista d’artistes, músics i escriptors, molts dels quals van ser els seus amics, com Giacometti, que tenia l’estudi al