L’òpera marciana que tothom esperava

Vaig arribar a David Bowie, com tants d’altres, veient els seus vídeos per televisió a començaments dels vuitanta. Era fascinant topar-te amb els herois dels germans grans dels teus amics i desfer el camí. Remenar a botigues de discs antics, aprofitar les ofertes, els cassets a poc més de dos euros d’avui. De seguida, vaig tenir un segon grans èxits i el Ziggy Stardust. El Scary Monsters gravat en cinta TDK i Modern Love en maxisingle, amb una versió en directe a la cara B.

Va sonar mil vegades Ziggy Stardust al reproductor i cada cançó era un vestit a la teva mida, un missatge en clau dirigit a tu i només a tu. El Rei dels Raros parlant-te des d’un altaveu al teu dormitori. Buscaves totes les dades que podies a les minses portades dels cassets RCA. 1972: l’any de Ziggy i les seves aranyes de Mart. Robaves títols i versos, actituds i referències. Amb Bowie tenies menys objeccions en el delicte que amb d’altres. Com va dir Godard, el més important no és d’on agafes una cosa sinó on la poses després.

Avui saps més coses de tot plegat, però el planeta Bowie, com tants d’altres, estava atapeït de tresors. Sí, amb un clic, ens informem de més coses que enterboleixen el que sabies abans amb el que mal traduïes de l’anglès, escoltaves d’altres aficionats o la teva febril imaginació et feia descobrir o inventar. Així sabem que el relatiu èxit de Space Oddity el 1969 i Changes un any després era insuficient per a l’oceànica ambició del seu creador, que era una superestrella. Bowie tenia la impressió d’estar arribant tard a totes les festes i, en certa mesura, la sensació era certa. Fins i tot les seves virtuts com a candidat a la fama anaven en contra seu. Resultava obvi que el seu fort no era el sa