La inspiració de Stardust, Ziggy Stardust

La compota Ziggy Star■ dust s’inspira en un rocker, Vince Taylor, que quan el va conèixer Bowie, ja estava com unes maraques i assegurava que era Crist i coneixia on aterraven els ovnis. Tenint Bowie entre els seus amics Iggy Pop i Twiggy, el nom de Ziggy no va ser difícil. El cognom Stardust vindria per herència country: Norman Carl Odmon es presentava en escena com The Legendary Stardust Cowboy 6. La resta, pólvores de talc kabuki, New York Dolls i vestuari extrem de Kansai Yamamoto. cerdoci rock immaculat des del bressol, sinó un do innat per a l’oportunisme, el simulacre i la lucidesa a reconèixer el talent aliè per fer-lo passar com a propi. El nostre heroi estava tan desesperat per tocar totes les tecles i enviar advertències i homenatges a tothom, que les bones notícies als seus àlbums se n’anaven pel desguàs. Però a primers del 1972 tot va canviar.

El 23 de Heddon Street, un carreró londinenc perpendicular a Regent Street, va aterrar des d’un planeta estrany, Ziggy Stardust, la primera i més exitosa màscara de Bowie. La jugada va consistir a fer de la dispersió d’un bagul trobat en una botiga de saldos una ambiciosa obra total. Maquillatges de teatre kabuki, sabates de plataforma, pathos de mentida a un disc conceptual sobre la primera estrella de rock alienígena, pansexual i messiànica, la seva arribada, apogeu i declivi. En el musical, The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from Mars era l’òpera marciana, fascinant i definitiva que totes les habitacions d’adolescents esperaven. Onze delicioses gominoles glam, compostes (a excepció del It ain’t easy de Ray Davies) i cantades per un Bowie en estat de gràcia, amb la guitarra robusta de Mick Ronson, llits d’acústiques, veus pop crepitants, i una base rítmica cruixent com una rajola de xocolata. El bòlid Bowie va atropellar el rei del glam,

Marc Bolan, i va enviar un seriós avís a la resta d’estrelles del moment. Ambigu, intel·ligent i esmunyedís, David Bowie va ser la primera estrella pop que va fer sentir vells als Beatles i als seixanta. Que va fer creure en el futur com el lloc on encara hi havia coses noves.

El single que va tirar de l’àlbum va ser Starman, que ha envellit pitjor que altres joies com Lady Stardust, Five years, Ziggy Stardust o la que tanca el disc: Rock’n’roll suicide, que també era el colofó dels exitosos concerts que van donar les aranyes de Mart de Bowie (Mick Ronson, Trevor Bolder i Mick Woodmansey) fins al tancament definitiu el 3 de juliol del 1973 a l’últim dels seus concerts al Hammersmith Odeon, mort d’en Ziggy, crucificat al Gòlgota de les estrelles del rock i compàs d’espera per a la següent màscara de Bowie, Aladdin Sane.

Gravada el 4 de febrer, Rock’n’roll suicide recollia l’eslògan que necessitava aquesta obra amb la dosi precisa de qualitat, comercialitat, paròdia i entusiasme adolescent. Comença amb els arpegis de l’acústica de Bowie, i una primera línia definitiva (“Time takes a cigarrette”) que la llegenda agosarada i no demostrable atribueix a un espoli de versos de Manuel Machado (“La vida és un cigarro”). Si fos un piano, aquesta balada a Bowie ja l’hauríem sentida, però aquí apareix innovadora i estranyament sincera. Arriba la base rítmica, sostinguda pel metall fins que la mateixa veu va escalant en emoció i èxtasi cap a l’operística apoteosi del tema, amb rematada de cordes i caiguda de teló. És evident que el nostre lladre favorit havia escoltat força i bé Brel (“You’re not alone!/Gimme your hands!”) i el paroxisme del final de Bowie-Ziggy conforma una mena de redempció per tots nosaltres, amb un final d’orquestra graciosa. Aquest alienígena va venir per salvar-nos i, va complir la seva missió. ●

Tot va canviar a començaments del 1972, quan el bòlid Bowie va atropellar Marc Bolan

d l !" #$ “i'LL TAKE YOU THERE”, DE THE STAPLE SINGERS