El Barça és el riu Congo

Davant la impossibilitat de la certesa, en Japhet resolia els dubtes amb una fe indestructible acompanyada d’optimisme. Si Déu no arriba, que arribi l’alegria. Després de dues setmanes de navegació, la nostra sobrecarregada barcassa, una plataforma empesa per un remolcador on s’amuntegaven tres-centes persones entre la mercaderia, es resistia a avançar. La vella embarcació fregava els bancs de sorra del fons i s’encallava una vegada i una altra. En 20 hores havíem avançat 6 quilòmetres. A la setena aturada, en Japhet va notar la meva impaciència. Em va posar la mà a una espatlla per animar-me.

–Si estem aturats potser algú als voltants caci un mico i s’acosti a vendre’ns-el en canoa. I aturats així, els pirates gairebé segur que no ens veuen.

A en Japhet li encantava la carn de mico. Jo vaig empassar saliva: no tenia ni idea que allà hi havia pirates d’aigua dolça.

De tots els països de l’Àfrica que he recorregut en més de vint anys, el Congo és el més inversemblant. A l’antiga Zaire, la lògica esclata feta miques i l’única manera d’afrontar el caos sense tornar-se boig és armar-se de paciència, somriure i serrar les dents sense mirar enrere.

El Barça és el riu Congo. El club blaugrana fa un mes que està instal·lat en una felicitat il·lògica gràcies a un malbaratament de fe i alegria desencadenades. En vista d’un estiu que es

Laporta ha deixat el culer atònit i eufòric; res no té lògica a Can Barça

presumia ennuegat i gris, una marxa pel desert sense provisions, Laporta ha deixat el culer atònit i eufòric. Res no té lògica a Can Barça.

L’aficionat blaugrana admira bocabadat com titulars com Lewandowski, Raphinha o Koundé rebutgen més diners per venir a un club que assumíem en ensorrament. Quan el culer mitjà acceptava una travessia de diversos anys de reconstrucció, d’aposta per talents joves per aspirar a títols a mitjà termini, en Jan i Mateu Alemany han dibuixat un horitzó immediat lluminós. Fins i tot Bernardo Silva sembla possible. Il·lògic, irracional i insensat? Però feliç. Dembélé no només renova, ara marca i protagonitza miracles: sap parlar. Fins i tot Xavi ha abraçat la pluriocupació i s’ha posat el vestit del testimoni de Jehovà que truca a la porta de futbolistes deliciosos per convence’ls del paradís del joc de possessió. L’eufòria arriba fins al passat. Quan començàvem a guarir la ferida per l’adeu de Messi al dimoni parisenc, es fa entreveure que el deu podria tornar a protagonitzar un Last Dance culer.

El mèrit de Laporta és haver agafat un Barça arruïnat i deprimit i haver-lo convertit en un concert de Rosalía. Caràcter aclaparador, llums, alegria i TikTok. Potser després vindran els pirates dels deutes? Potser, però aquesta nit hi ha tiberi de carn de mico i els pirates d’aigua dolça, de moment, no ens veuen.

Que comenci la Lliga ara mateix.