El repte del cercle virtuós

El Barça és el club que més diners ha gastat aquest estiu en fitxatges. En total, 158 milions, molt per sobre del Bayern de Munic (137,5), l’Arsenal (132) o el Manchester City (108). Aquest és el mateix club que va haver de regalar ara fa un any el millor jugador del món, Leo Messi, perquè no podia pagar-li la fitxa. El canvi és abismal i com a mínim mereix un exercici d’estudi. És el que hem intentat fer avui a les nostres pàgines quan hem analitzat el sistema de palanques emprat pel club per avançar futurs ingressos i poder tenir diners frescos per invertir.

L’operació és molt arriscada en tots els aspectes. Els seus detractors opinen que s’hipoteca el club i que pot provocar que el Barça acabi en una crisi que el porti a ser engolit per algun creditor i que la massa social perdi el control. Hi ha qui pensa, com l’exvicepresident del club Marc Ingla, que davant una situació econòmica tan desesperada “no val només estalviar i fer les coses de manera eficient”, sinó que s’han d’assumir riscos com aquests. És la idea del cercle virtuós, consistent a invertir en un equip de futbol molt competitiu que pugui aportar ingressos addicionals.

L’experiència del Barça de la temporada passada, el primer any sense Messi, va ser molt depriment. Hi va haver estalvis quan es va desprendre de fitxes altes com la del mateix astre argentí, Antoine Griezmann o Luis Suárez, però els resultats futbolístics van ser tan pèssims que difícilment es van poder crear nous ingressos.

De cara a la nova temporada, i a falta que puguin inscriure’s els nous fitxatges a la Lliga (tot pot passar), no es pot negar que Joan Laporta ha aportat il·lusió al barcelonisme amb els flamants cromos que ha incorporat la plantilla. Si alguna cosa caracteritza el president del Barça és la seva valentia. I segurament pocs s’haurien atrevit a fer una operació d’aquesta mena. Si el cercle virtuós funciona i gira bé, estaríem davant un èxit rotund, per explicar a les escoles de gestió d’empreses, però si, al contrari, el canvi no gira prou bé, el club pot acabar en la fallida més absoluta. És jugar-s’ho a tot o a res.