Opció imaginativa per a una peanya buida

TRIBUNA

És, certament, lamentable, que la peanya que sostenia un membre de la societat civil, i no pas, com és costum universal, la figura eqüestre d’un militar, la figura paternal d’un polític popular o la memòria inoblidable d’un científic, un inventor o un artista determinats, resti sense sentit a la cruïlla de la Via Laietana amb el passeig de Colom, si és que triomfa la tesi que cal mantenir-la sigui com sigui a causa dels valors artístics que atresora.

Per pura definició, una peanya que no sostingui res ni ningú esdevé totalment prescindible, per més esforços artístics que s’hagin abocat en la seva construcció ja remota. Per tal de resoldre aquesta delicada qüestió, i com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi —que dona suport públicament a l’indult artístic pel pedestal—, tinc una opció imaginativa per proposar a les autoritats municipals que ben bé podria resignificar aquest element que, ara per ara, perviu descontextualitzat i en ple desconsol urbà.

Prenguem com a referència el costum relativament freqüent d’adornar els parcs o els jardins amb personatges públics sense peanya, fosos en bronze i a escala natural, drets, passejant o bé asseguts, com un més dels vianants de l’indret on són plantats. Entre molts d’altres repartits pel món, ara em venen a la memòria el del famós poeta Fernando Pessoa, assegut al cafè que freqüentava al barri del Chiado, a Lisboa; el de l’home antecessor d’Atapuerca, que camina nu per un parc de Burgos; la Dama de la font de Francisco López, que beu aigua davant de l’Ajuntament de Logronyo, o els homes i les dones anònimes que paren l’orella a la paret de l’auditori del Conservatori de Música de Friburg. A la seva manera, tots resignifiquen l’espai, amb la màxima discreció —són fets a escala humana— però també amb la màxima eficàcia, per la simpatia que transmet la seva presència natural, sense pedestals i entre nosaltres.

D’altra banda, si tenim en compte les diferents iniciatives que durant el segle XX s’han fet per resignificar un passeig com el de Colom, força desangelat i durant molts anys més militar que no pas civil, proposaria enfilar al pedestal, ara per ara erm, quatre o cinc personatges responsables de millores a la zona que són molt d’agrair per part, si més no, de la ciutadania pel que fa a la cultura i les bones tradicions. Com he dit de Pessoa, podrien ser fets a escala natural o bé un cap més alt que els mortals comuns, tal com feien amb les estàtues humanes erigides pels clàssics als deus, les deesses o els semideus d’ambdós sexes.

No tinc pas cap dubte que el primer per enfilar a la peanya hauria de ser Oriol Bohigas, factor determinant de l’obertura sobtada i intel·ligent de la ciutat de Barcelona al mar. Amb el peu dret una mica avançat, com les figures de Rodin, i mirant més enllà del nas — Plus Ultra—, hi encapçalaria un grup que tindria, a la seva dreta i un pas més enrere, l’arquitecte urbanista Manuel de Solà-Morales, impulsor d’un Moll de la Fusta que ara ocupa, durant uns dies, una Setmana del Llibre en Català,

Proposaria enfilar-hi Bohigas, Solà-Morales, Pomés, Carandell i Idrissa Diallo

però que en el futur algú hi haurà de trobar la funció de lleure per a vianants amb terrasses que no es va arribar a afirmar al seu moment i que encara no s’ha acabat de trobar. Però tot arribarà un dia o altre, mentre l’urbanista malaguanyat mirarà lluny, cap als carrers llarguíssims i rectíssims de la ciutat siciliana de Noto que tant li agradaven. Al seu costat, una figura imponent faria pendant: la de Leopoldo Pomés, hàbil restaurador de restaurants nous o en perill d’extinció i savi restaurador d’una tradició gastronòmica que no ha fet res més que perdre un llençol cada bugada per guanyar estrelles Michelin (una cosa va per l’altra?). Cal agrair, i no hi faria pas res que fos en pedra picada, la supervivència miraculosa de llocs de la nostra història, com ara el Set Portes, que resignifiquen amb molta dignitat els porxos d’en Xifré.

Per tancar la comitiva, i una mica més enrere però no gaire, també hi posaria la figura de l’escriptor Josep M. Carandell, veí del carreró Llauder (el que divideix els llargs porxos en dos trossos), amb una gambada digna de Giacometti, perquè després de viure a Alemanya i al Japó, rodant el món, va tornar literalment al Born, o molt a prop.

Ah, i esclar que encara hi podria haver, seguit a la cua, la figura d’un jove guineà de 21 anys que ens recordés el màrtir dels negrers que ara ens administren, vetllant per la seguretat dels barcelonins tot controlant amb mà de ferro la immigració il·legal (que abans que res és humana), que es deia Idrissa Diallo.

Així, la peanya cobraria un nou impuls que penso que l’ennobliria definitivament i ens la faria més nostra, més pròxima i més honesta que abans. Ah, i per tenir un pedigrí barceloní immillorable del segle XXI, demanaria que fes les estàtues el nostre universal Jaume Plensa, malgrat que no sigui pas membre de l’Acadèmia.