La Vanguardia (Català-1ª edició)
Periodista i exministre de Cultura, publica ‘Adiós, pequeño’
Màxim Huerta
Sí, el llibre està connectant perquè parla de la infantesa de molts nens. Parla de totes les famílies invisibles que eren lluny de tot, no eren protagonistes de res, i allà hi ha la història. S’hi poden sentir identificats perquè tots pertanyem a un món semblant; la infantesa és molt poderosa, i mirar-la és fer un viatge amb la màquina del temps. El llibre és l’únic invent perfecte que existeix com a màquina del temps, per mirar enrere. Retratar la infantesa és tornar a aquella intuïció, quan la sorpresa és espontània. Les novel·les són miralls en què el lector es troba, de vegades deformat perquè un llibre és la intimitat.
Vol que els lectors canviïn la mirada a les seves respectives famílies amb la novel·la?
El lector es troba els seus pares quan encara no eren pares, sinó home i dona. Un escriu per a un mateix, però sí que s’estan trobant en aquesta novel·la.
Abordant la relació amb la seva mare i els últims mesos en què va emmalaltir, ha canviat alguna cosa de la seva relació amb ella?
La meva mare és la protagonista del llibre, però podria ser la mare de qualsevol. Li podria haver canviat el nom i la novel·la funcionaria igual. La relació amb una mare no la canvia una novel·la ni cap a millor ni cap a pitjor, la canvia la cura, les estones junts, els passejos a la Leo [la seva gossa]...
Afirma a la novel·la que el dia que va néixer vostè va morir la seva mare.
M’interessava que la novel·la plasmés que la meva mare, abans de ser mare, va ser una dona. Volia explicar la història dels homes i dones d’aquella Espanya difícil que els nostres pares van viure. Els imaginem com a pare i mare, però van haver de passar per una autopista amb peatge, la del matrimoni. Ara pots sortir de l’autopista, però hi va haver un temps que no. Adiós, pequeño retrata aquells matrimonis en què s’havien d’acostumar a estimar-se a poc a poc perquè es casaven sense coneixe’s. A partir d’allà començava un viatge estrany, complicat, en què l’amor no existia, i quedava el costum, acostumar-se a haver-se d’estimar.
Hi ha molts diàlegs de la novel·la en què demana a la seva mare que li expliqui coses. Es peneÉs un homenatge a Platero i jo, que és el llibre que em va canviar la vida. És el meu llibre fetitxe, el que em va fer llegir, i de Juan Ramón
Mirada a la infantesa “Retratar la infantesa és tornar a aquella intuïció, quan la sorpresa és espontània”
Aquella Espanya “Observo aquells matrimonis que s’havien d’acostumar a estimar-se a poc a poc”
Jiménez, un autor que he estudiat molt.