Música de veritat

!"# $$#%"%%&

El desembarcament del Teatro Real a Peralada va culminar amb aquesta magnífica versió de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi. Versió feliç i musical, va mostrar tota la veritat de l’escriptura verdiana, ja que es va fer en forma de concert, sense l’entramat escènic que se sol superposar per a més glòria de figures alienes a aquest àmbit.

Hem pogut apreciar en el conjunt: gran cor, solistes, orquestra i director (un magnífic treball del mestre Luisotti) amb sensibilitat en aquest repertori, amb tècnica de marcar cap a dalt sense recarregar la rítmica natural i proper i pendent –ja no des del fossat– dels músics. Una orquestra que va sonar amb eficàcia i va deixar veure amb els seus solistes la bona secció de violoncels i agilitat en el fraseig, ja des de l’obertura inicial, en què Luisotti va mostrar els temes de manera pedagògica i va imprimir després brillantor al final.

La personalitat lírica i la qualitat vocal d’Anna Pirozzi (Abigaille) va marcar l’entusiasme del començament en una gestió vocal cuidada i complexa tècnicament i amb moments de veritable convicció i dolçor. Però en general el públic va celebrar la participació dels protagonistes amb entusiasme potenciant els aplaudiments d’aprovació davant la magnífica tasca manifestada en un crescendo verdià del

Nabucco de George Pétean, intens, de veu càlida i encantadora, o del baix Alexander Vinogradov (Zaccaria), que va obrir el foc. També de qualitat les participacions de Mario Rojas (Ismaele), que juga amb intensitat en la primera part, i de Silvia Tro Santafé, igualment inapel·lable, com el Sacerdot Simon Lim.

La gestió del cor pel seu director Andrés Máspero (que reflecteix el que va ser gran tradició coral del teatre Colón) va resultar d’alt nivell, en matisos, intensitat, amb seccions de personalitat i potència vocal i alhora ductilitat. L’esperada versió del Va, pensiero, un himne gairebé per a molts dels modernistes a Catalunya, que emocionava Santiago Rusiñol i els seus, va ser subtil, plena de sentit, però no va gaudir del favor de la repetició –de la qual tant s’ha parlat des d’aquella recent reprovació de Berlusconi–, encara que ho haguessin merescut, tant intèrprets com espectadors.

En definitiva, una sessió musicalment molt atractiva, amb moments d’emoció per la qualitat dels cantants, i sobretot pura música, sense interferències escèniques, atesa, a més, la intensitat i la qualitat de l’escriptura verdiana que ja prefigurava els seus cims. Barcelona va poder conèixer aquesta òpera Nabucodonosor molt poc després de la seva estrena del 1842 a Milà, ja que s’anuncia per una “companyia italiana” els primers dies del maig del 1844. ●