La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’edat i el poder
La cautela insegura de Joe Biden al pujar o baixar de l’avió presidencial inquieta molts nord-americans i el món democràtic, que ja sospita que no es podrà presentar a la reelecció el 2024 tenint en compte que aquest novembre complirà 80 anys. L’edatisme també és un factor que condiciona la política quan algú es posa un vuit a l’esquena.
He trobat una definició d’edatisme que diu que “es refereix a la manera de pensar, sentir i actuar respecte als altres o a nosaltres mateixos per la raó de l’edat”. A la fragilitat dels moviments de Biden s’hi contraposa l’atlètica figura de Putin (69 anys), tors descobert, muntant a cavall o banyant-se en aigües siberianes mostrant que està en plena forma. Si Trump compleix amb la seva amenaça de tornar a presentar-se a les presidencials el 2024, tindrà 78 anys. En tot cas, el poder s’exerceix amb el cap i no amb la mobilitat física. Franklin D. Roosevelt va acudir a Ialta en cadira de rodes per reunir-se amb Churchill i Stalin el 1945 per repartir-se l’Europa devastada.
L’edat en la política és una variable força neutra. Prat de la Riba va morir als 47 anys i va deixar un dels llegats polítics més sòlids a la Catalunya del segle passat. Adenauer tenia 41 anys quan va ser alcalde de Colònia des del 1917 fins al 1933 i va accedir a la cancelleria de la República Federal quan passava dels 73 anys. Justin Trudeau va ser primer ministre del Canadà als 44 anys i Reagan va arribar a la Casa
Blanca quan tenia 70 anys i va esgotar els dos mandats quan enfilava els 80, sempre amb un gran sentit de l’humor.
Quan Bréjnev, aquell home de celles espesses, va morir el 1982 als 76 anys, el van succeir dos camarades ancians, Andrópov i Txernenko, formant una gerontocràcia que semblava enquistada al Kremlin i que es va frenar en sec per l’elecció de Mikhaïl Gorbatxov, que als 54 anys va trencar els esquemes dels soviètics i també d’Occident fent dinamitar el Partit Comunista i protagonitzant, activament o passivament, el desmembrament de la Unió Soviètica i la Rússia dels tsars. Putin i molts russos encara no l’hi han perdonat.
El més rellevant no és la joventut ni el temps que s’està en el poder, sinó la feina acabada i la visió del futur que té un estadista, ja sigui jove o gran. Tres dels quatre líders, tots joves, que es van presentar a les últimes eleccions generals ja no estan ni tan sols en la política. Pablo Iglesias fa política des de tertúlies i espais mediàtics pensant que mana molt mentre Pablo Casado i Albert Rivera han desaparegut dels radars mediàtics i els de la política.
Pedro Sánchez (50 anys) és l’únic que perdura amb la seva resiliència per aferrar-se al poder i pactant amb qui calgui amb tal d’esgotar la legislatura l’any que ve. Després, ja es veurà. Però el seu frenètic activisme, la seva aparició diària a la televisió i els seus missatges de camuflatge per evitar enfocar amb realisme les nuvolades que apareixen a l’horitzó el mantenen a la superfície com si els problemes es resolguessin amb la retòrica dels discursos a tort i a dret.
Una de les polèmiques que es poden suscitar en les pròximes eleccions municipals és si Xavier Trias (76 anys aquesta setmana) i Ernest Maragall (79 anys) són idonis per raó d’edat per disputar-se l’alcaldia de Barcelona en representació del que quedi de CiU o encapçalant la candidatura d’ERC. Seria discriminatori apartar-los de la pugna per l’alcaldia pensant que altres candidats o candidates molt més joves i amb més vigor físic tenen l’energia necessària per governar una gran ciutat.
Cada candidat té prou experiència i una trajectòria política molt llarga per sincerar-se amb si mateix i veure si se sent capaç. A certes altures de la vida la simulació d’energies és inútil. Però no la il·lusió per liderar un projecte d’una ciutat o un país.
De Gaulle es va retirar als 79 anys per haver perdut un referèndum, l’any següent del Maig del 1968, però no per la seva vellesa. Només cal llegir les seves memòries per descobrir la lucidesa d’un personatge que tenia una certa idea de França i que per a molts francesos de tot l’espectre polític és un referent.
El més important no és l’edat, sinó la il·lusió amb què es presenta un projecte als ciutadans. Em ve a la memòria el vers que es va trobar en una butxaca d’Antonio Machado quan va morir a Cotlliure el 1939: “Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa”. En aquells dies tràgics el poeta sevillà no havia perdut la il·lusió d’escriure ni la sensibilitat per embellir el poc que li quedava de la vida d’un vençut. ●
Els anys de vida en la política són una variable neutra si es té una idea del que convé fer