La Vanguardia (Català-1ª edició)
Beirut, la veritat oculta
L’explosió de les sitges de gra del port de Beirut continua envoltada de misteri dos anys després
Les sitges del port de Beirut, mil·límetre a mil·límetre, es van enfonsant, gairebé sense terrabastall, amb fulgors d’incendis gairebé invisibles amb el seu emmagatzemament de blat i cereals, quan es compleixen dos anys de les dues explosions que van segar la vida a 270 persones i van devastar el barri cristià més alegre i artístic de la capital a les sis de la tarda del 4 d’agost del 2020.
Mentre el Parlament acabat de constituir, als escons del qual tornen a asseure’s alguns diputats de l’anterior govern acusat per incúria, per responsabilitat en aquella hecatombe, té intenció de desmantellar-lo completament, grups de libanesos, incloent-hi el respectat arquebisbe grec ortodox monsenyor Audi, amb qui vaig poder entrevistar-me després de l’homilia dominical a la catedral del centre de la ciutat, insisteixen que “es conservi perquè d’aquesta manera no es puguin esborrar els indicis i les proves d’aquella catàstrofe mundial”.
Malgrat innombrables investigacions, tota mena de peritatges internacionals, influents dirigents posen traves a la feina del magistrat Tarek Bitar i defugen comparèixer davant el tribunal. No és cap novetat que la malmesa administració de justícia libanesa quedi obstruïda per innombrables esculls. En aquesta república oriental la impunitat està garantida. Ni la matança de palestins del 1982, ni els posteriors magnicidis del president René Maud, dels primers ministres Karame o Hariri, no han pogut mai dilucidarse. El laberint inextricable dels poders, les ingerències estrangeres, com per exemple les de l’Iran, l’Aràbia Saudita, Israel, els Estats
Units, França o Turquia, són constants.
Recordo que en els primers moments d’aquella explosió de les sitges, quan miràvem cap al cel com s’estenia la vermellosa columna sobre la ciutat, la primera impressió popular és que es tractava d’un bombardeig israelià. Després es va creure que havia estat un sisme, perquè alguns edificis es van moure lleugerament. Més endavant es van propalar les especulacions que comprometien Hizbul·lah, poderosa força bel·ligerant xiïta, cada vegada més influent, amb el suport dels mul·làs de Teheran, i molt criticada i temuda per sectors de la població local.
Aquestes sitges desfigurades s’han convertit en un símbol. La construcció reflecteix un temps de bona gestió de la res pública, que va garantir durant dècades la seguretat alimentària d’un país que el segle XIX, durant la guerra de les potències occidentals contra l’imperi otomà, va patir una oblidada fam. Aquest beneït país ha d’importar un 80% dels aliments. Amb la seva destrucció s’agreuja la dependència dels estats estrangers.
Mentre ningú no espera que es puguin identificar els responsables de la criminal gestió de les sitges, ni que els damnificats per l’explosió rebin cap ajuda oficial, ahir, al voltant de la fràgil escultura de l’Emigrant, al costat de l’avinguda del port, amb el farcell a l’espatlla, donant l’esquena a la ciutat, i atalaiat el mar, milers del libanesos van manifestar la seva còlera. Volen reclamar que les sitges no siguin destruïdes i serveixin de memòria de la història de Beirut.
Aquestes sitges de la mort s’han convertit en un monument de la seva història d’una ciutat fatigada de renéixer. La fràgil imatge de l’Emigrant és símbol d’aquest poble forçat incessantment a viure al món sense arrencar la seva petita pàtria de les seves entranyes. ●
No esperen identificar-ne els responsables, però volen fer de les sitges memòria de la història de la ciutat