Potenciar la ciència

Per si encara en quedava cap dubte, la pandèmia causada per la covid ha evidenciat la necessitat de continuar apostant i potenciant el paper que la ciència i la investigació exerceixen en la societat actual. Però un dels mals endèmics d’aquest sector al nostre país ha estat, i ho continua sent, la precarietat tant de mitjans com de personal qualificat. La recent modificació de la llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació incorpora una esmena que ja no fa obligatori subscriure contractes indefinits al personal investigador. Això ha suscitat una certa polèmica davant la qual l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) s’ha volgut posicionar.

El criteri d’aquesta entitat, i compartim el seu punt de vista, és que caldria que aquesta nova llei tingués per objectiu erradicar la precarietat que viu el sector científic, accentuada, com també ha passat en altres sectors, per les retallades dels últims anys. Però la nova norma legislativa hauria d’estar acomodada als temps actuals i tenir present que investigar suposa una constant actualització, mobilitat, especialització, característiques incompatibles amb regles rígides.

Per aconseguir que la formació de futurs científics i investigadors sigui de qualitat i homologable amb els estàndards estrangers, és obvi que cal efectuar contractacions de docents qualificats. Però com recorda l’ACUP, recursos no vol dir contractes fixos, sinó solvència econòmica per garantir que el període formatiu no suposi una manca de mitjans o de qualitat. Tot i això, una vegada superat aquest període, les garanties contractuals sí que han de ser una exigència, ja que en cas contrari les noves generacions de científics i investigadors que surtin de les facultats es trobaran un marc laboral que podria limitar les seves possibilitats d’accedir al sistema.

Per tant, cal establir un marc de treball precís i ben definit més enllà de les millores contractuals del personal investigador en formació. Perquè, en cas contrari, en comptes de reduir una precarietat inacceptable, el sector podria entrar en un sistema en crisi. Les lleis no han de ser mai un obstacle per al desenvolupament de les persones i els avenços socials. Per això no es pot apostar per eliminar la precarietat a curt termini perquè emergeixi més tard, ja que avui veuríem rialles i demà ploralles.

Només evitant aquestes situacions les universitats públiques catalanes podran continuar ocupant posicions de prestigi en el context de la investigació europea i mundial. La nova llei ha de fixar el marc perquè tot això sigui possible. ●

La nova llei ha de definir un marc que impulsi la gestió i la transferència del saber