El gos volador d

es de lluny, un gos blanc persegueix les onades escarpades de la platja solitària. en el seu frenesí, sembla vigilar l’horitzó. Corre veloç, gairebé galopa, lleuger com un cavall volador, esquiva l’escuma tremolosa. incansable. s’acosta als pocs surfistes que desafien l’onatge, es posa a dues potes, com si el cridés, en el seu repte personal amb el mar ferotge, com a punt de llançar-se i nedar. Però reprèn per sorpresa la seva cursa al vent, derrapant per la vora. el segueixo de lluny, no me’n perdo detall, giro el coll d’un costat a un altre, no es cansa mai?, hi ha atacs de cor de gossos imparables? no puc deixar de mirar-lo, i començo a sentir el món des dels seus ulls de gos, quatre potes a la sorra, el cos esquitxat per l’aigua glaçada, un lladruc a la punta de la llengua. noto el món des de la cursa furibunda d’aquest gos, les orelles cap enrere, el morro al vent, tot horitzó, penya-segat, una gavina, el cor a mil. després estic aquí asseguda davant l’ordinador.

i, tot i això, no resisteixo més l’atracció del gos blanc a la platja immensa, i vaig cap a ell. Corro sobre la sorra molla que reflecteix petits núvols entre blaus. gos, ja hi arribo. La sorra és un enorme mirall, corro sobre el cel. el gos em rep estrany. no ens fonem en una abraçada. Més aviat sembla que l’espanto. vine, gos. em defuig. de prop ell també decep, massa flac, escanyolit, un poca cosa, francament, amb aquells ulls com desorbitats de gos confús, i escàs de pèl, la veritat, potser perquè està moll. Aquell cavall volador en la distància curta és gairebé un pollastre en remull. Aquell tros de gos salvatge que la llunyania dibuixava resulta ser un gos petaner. Així és la vida de prop. Potser es tracta d’un animal maltractat que tem la humani

Aquell cavall volador en la distància curta és gairebé un pollastre en remull

tat, amb l’única excepció, qui ho sap, d’un surfista que el va trobar una nit, abandonat en un carreró, i el va salvar, després de treure-li les puces, una a una. Just un d’aquells tipus que són allà tot el vespre, traginant onades, per a desesperació d’aquest animaló que potser només espera que el seu amic surti del mar.

el vespre arriba a la sorra humida i brillant. M’he cansat de córrer al voltant d’aquest gosset hostil, ansiós, mig calb. el surfista sembla que no sortirà mai de l’aigua, en el cas que continuï allà. Però passa el temps, i la nit amenaçant em recorre l’espina dorsal quan, de sobte, penso si aquest gos no deu ser el gos d’un ofegat. Pobre animal que no entén, ni abandona. el miro ara, vigilant d’onades, el coll tens, la mirada boja, i se’m trenca l’ànima. no tornarà, li xiuxiuejaria a cau d’orella si deixés de córrer un segon. se’l va empassar el mar, li diria entre carícies. Però vespreja i el perdo de vista, i sentint un lladruc penso si tot no pot ser un gos de la imaginació. Quina història veritable amagava aquell animal? el cavall alat, el gos puçós o el gos lleial de l’ofegat recorren sense solució de continuïtat el teclat d’aquest ordinador. ●