La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ciència en precari? No, gràcies
El Senat ha aprovat el projecte de llei pel qual es modifica la llei estatal 4/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació amb la incorporació de l’esmena que fa referència a la contractació indefinida del personal investigador que la llei establia com a norma general i d’obligat compliment. La decisió de rebutjar l’obligatorietat de fer tots els contractes indefinits, avalada i promoguda des de diferents institucions dedicades a la ciència a tot l’Estat, ha aixecat una certa polèmica que des de les universitats que formem l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) volem contribuir a clarificar. Perquè entenem que hi ha bones raons per considerar que, malgrat la necessitat imperiosa d’una nova llei, aquesta clàusula no està ben plantejada.
El sistema de recerca, amb les universitats públiques catalanes com a actor fonamental, està d’acord amb l’esperit de la llei de la Ciència. És imprescindible una nova llei que defineixi un marc jurídic i administratiu homologable als millors sistemes del nostre entorn i que afavoreixi una generació, gestió i transferència del coneixement òptimes per donar resposta als reptes globals que enfrontem com a éssers humans. La pandèmia no només ha evidenciat el rol central de la ciència a les nostres societats, sinó que també ha mostrat les mancances que cal corregir per treure el màxim profit de tot el seu potencial.
Una prioritat clau d’aquesta nova llei ha de ser la d’erradicar la precarietat laboral del sector, accentuada per les retallades dutes a terme a les acaballes de la crisi del 2008 i que encara perduren amb greus conseqüències personals i institucionals. Perquè un sistema que contempla amb normalitat la precarietat d’una part del personal investigador és profundament injust i poc competitiu. El sistema català continua essent, gràcies a l’ingent esforç i compromís de la comunitat científica, un espai de referència en el sector, motiu pel qual resulta encara més necessari una llei que esmeni aquestes mancances, però amb una normativa adaptada a la realitat.
És imprescindible que a l’hora d’abordar el debat tinguem present que els sistemes de coneixement no són homologables a altres àmbits laborals de l’administració pública. La recerca exigeix actualització constant, dinamisme, mobilitat, marge per al creixement individual, especialització o col·laboracions creuades, entre moltes altres particularitats, que no poden ajustar-se a patrons rígids ni definits prèviament. Particularitats que, a més a més, esdevenen requisits indispensables en la pràctica científica de primer nivell mundial on estem i volem continuar estant.
La formació ha de ser de qualitat i de primer nivell, i la contractació durant el període de formació de la investigació ha d’estar a l’altura de la recerca, que volem que sigui internacional. Per això calen recursos econòmics adequats a aquestes necessitats. Recursos no vol dir contractes fixos: vol dir qualitat i solvència econòmica, perquè el període de formació no ha de significar de cap de les maneres una rigidesa contractual, ja que seria contrari al seu esperit. El que no es pot permetre és la precarietat després d’aquest període formatiu; és aquí on és imprescindible una garantia contractual. Fer-ho diferent podria comportar el risc que s’acabi constituint una bossa de falsos indefinits que constitueixin un ús ineficient de recursos públics i un tap a unes noves generacions que ja veuen prou limitades les opcions d’accés al sistema. A més a més, cal tenir en compte que les convocatòries internacionals competitives de primer nivell no preveuen la necessitat d’aquest tipus de contractes. Estaríem, doncs, creant situacions fora de l’àmbit internacional. Per tant, no qüestionem les millores contractuals del personal investigador en formació, però sí que demanem descriure un marc de treball ben pensat i amb precisió. Si no és així, una bona proposta en la direcció de reduir la inacceptable precarietat pot desembocar en una greu crisi d’un sistema, el de recerca i innovació, que ja està prou tensionat.
Si volem continuar consolidant una posició de lideratge de la recerca europea i global, allà on es trenquen les fronteres del coneixement que permeten millorar la vida de les persones, hem de garantir que el marc definit per la llei no sigui un obstacle. Entre altres coses perquè, en cas contrari, la il·lusió d’un sistema sense precarietat en el curt termini acabarà desembocant en un sistema encara més precari a mitjà i llarg termini. Aconseguim que pugui fer-ho sense precarietat, però no ens conformem amb mesures que semblin aconseguir-ho. El repte no és petit, però el que ens hi juguem és massa important per conformar-nos. Les universitats del sistema públic català ens comprometem a continuar contribuint al debat perquè així sigui.
És imprescindible una llei que defineixi un marc com els millors del nostre entorn