La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mort de Marcel·lí Domingo, misteri aclarit
Un informe de la policia secreta francesa localitzat per ‘La Vanguardia’ detalla les darreres hores de l’exministre republicà
Se acentúa la creencia de que el exministro de la República española, Marcelino Domingo, murió envenenado. El tóxico empleado fue un narcótico que no deja la menor huella”. Imperio, diari falangista, parlava el 10 de març del 1939 de la mort del polític català a Tolosa de Llenguadoc en començar el mes. El mateix dia, Azul, l’òrgan de la FET y de las JONS, afegia que “el tóxico fue elaborado en un laboratorio de un farmacéutico marxista”.
Una setmana després, Pensamiento Alavés assenyalava que era un “asesinato ordenado por ‘alguien’ que pretendía hacer callar para siempre a este y otros dirigentes republicanos, disconformes con Negrín y poseedores de pruebas que demostraban extrañas intervenciones en la revolución española”.
El periòdic franquista dibuixava Manuel Azaña i Diego Martínez Barrio, presidents de la República i de les Corts, atemorits davant la possibilitat de ser enverinats, i afegia que “Domingo poseía documentos que, según se dice, han desaparecido de su equipaje”. Pel règim la prova irrefutable que l’entorn del president del govern de la República Juan Negrín, socialista vist com a filocomunista, volia acabar amb el català era un article escrit dos dies abans de morir i que La Dépêche de Tolosa havia publicat de manera pòstuma.
Referint-se als revolucionaris del juliol del 1936, Domingo expressava que un dia caldria buscar qui els inspirava. El franquisme ho tenia clar: la Unió Soviètica. I donava a entendre que el llenguatge de l’article “no es el habitual del tono demagógico de los que acostumbraba a escribir. ¿Por qué? Sabía muchas cosas. Tal vez demasiadas cosas”.
Tal com apunta el seu biògraf, Xavier Pujadas, a Marcel·lí Domingo i el marcel·linisme (1996), qui havia estat ministre d’Instrucció Pública i d’Agricultura durant la Segona República desaprovava la imatge filocomunista del bàndol republicà durant la Guerra Civil. El polític del Partit Republicà d’Esquerra, la denominació catalana de la Izquierda Republicana d’Azaña, vivia des de l’estiu del 1938 a cavall de Pa!"#$%& rís i Barcelona perquè cercava una mediació que acabés amb la contesa i pel seu allunyament amb la política de resistència a ultrança de Negrín.
El matí del 25 de febrer del 1939 Domingo va deixar París en direcció a Perpinyà per trobarse amb familiars i republicans internats als camps de concentració del migdia francès. Gairebé a la una del migdia va arribar a Llemotges, 400 quilòmetres al sud. El polític –segons la versió familiar que el nebot Joan Benet Domingo va explicar l’any 1988 a Pujadas– hauria entrat al restaurant de l’estació, on va discutir amb uns desconeguts que li volien robar mentre prenia cafè.
La Vanguardia ha localitzat als Arxius Nacionals Francesos l’informe que el comissari divisionari de la policia secreta de Tolosa de la Sûreté Nationale va fer al prefecte de l’Alta Garona el 2 de març del 1939, el dia de la mort del polític. Segons aquest, Domingo es va aturar a Llemotges per dinar i “va tenir la impressió d’haver estat incomodat per un plat de carn que li van servir a [el restaurant de] l’hotel” de l’estació.
Aquell dia el polític va anotar al seu dietari personal, que es conserva a l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, “me duele el costado izquierdo enormemente, creo que es el bazo”. L’endemà, diumenge, es va llevar desganat. “No me siento bien. No tengo apetito y me encuentro destemplado. El dolor en el bazo sigue. Es malo”. Va trucar a la seva esposa, Filomena Savé, a París, i va continuar el viatge en tren.
El separaven 500 quilòmetres de Perpinyà, però quan n’havia fet gairebé 300 va baixar a Tolosa. Eren les cinc de la tarda del 26 de febrer. El tarragoní ja no va escriure més al dietari. L’informe policial corroborava que es va allotjar a l’hotel de la Compagnie du Midi “després de sentir que el seu estat empitjorava”. D’acord amb el raport, per consell de Francisco Azorin, antic cònsol espanyol a Tolosa, va demanar al doctor Colombiés que el visités. Aquest va diagnosticar “una intoxicació lleu”.
Segons el dietari de Filomena Savé, també a l’arxiu ebrenc, Domingo li va trucar el dilluns 27 perquè hi anés. Estava a quaranta de febre. L’esposa va arribar al seu costat dimarts a les cinc del matí. Savé va avisar el metge, que va dir-li que “no tiene nada”.
Com que Marcel·lí no millorava, l’1 de març Savé el va tornar a requerir a les set del matí. Co
La seva dona va cercar una explicació: “Me lo han envenenado”; els documents demostren que no va ser així
L’informe policial corrobora que es va allotjar a l’hotel de la Compagnie du Midi en sentir que empitjorava
lombiés va repetir-li “que no tiene nada, que es una ligera intoxicación que le durará de ocho a diez horas”. Però que no el mogués. A la tarda van arribar els diputats d’Izquierda Republicana Mariano Joven i d’ERC Ramon Nogués, excol·laborador de Domingo, i el membre del seu partit Adolf Cabús. Aleshores Marcel·lí va tenir un síncope i el