La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lise Davidsen rebenta l’església del Carme
La soprano noruega noqueja amb els seus harmònics abissals el públic de Peralada
Quan la potència vocal va acompanyada d’uns harmònics abissals, amplitud de tons cromàtics i una personalitat dramàtica, vol dir que estem davant un fenomen operístic amb pocs precedents. Lise Davidsen és, per dret propi, hereva de la quinta essència del cant wagnerià en la seva època daurada. Especialment ara que el món de l’òpera té poques veus grans, potents i denses.
Els cantants escandinaus wagnerians han dominat des del començament aquest repertori, juntament amb els intèrprets alemanys. I ella recull el testimoni de la sueca Nina Stemme, que, al seu torn, el recollia de Brigit Nilsson. Però, sobretot, se la considera la nova Kristen Flagstad.
L’aparició de Lise Davidsen és com un regal del cel. Ahir a Peralada va estar a punt de rebentar les vidrieres de l’església del Carme amb la seva veu gegantina. Les cares de felicitat del públic eren inusuals. El que ja va demostrar a la Schubertíada de Vilabertran – el seu debut a Espanya– o al Covent Garden en Fidelio, amb Jonas Kaufmann, o a Bayreuth, on acaba de cantar La valquíria, ho va posar també en relleu ahir a la nit: que la seva veu és una orquestra en si mateixa.
Amb 35 anys, Davidsen ara mateix és una “one of a million”, una entre un milió. Amb la seva personalitat senzilla, va estar prestada a donar gràcies pel seu do davant del públic. Als wagnerians se’ls feia la boca aigua quan pensaven en el moment en què aquesta encara jove soprano debuti com a Isolde o Brünnhilde. Perquè els dots de líricodramàtica l’empenyen a Wagner i R. Strauss. Ella es resisteix, es mor per fer papers verdians, i el seu cor és amb Puccini. De fet, aviat debutarà al Liceu, amb Trittico.
Ahir a Peralada va començar el recital amb Tannhäuser, en gran, per després mostrar delicadesa en cançons de Brahms.
Als wagnerians se’ls feia la boca aigua pensant quan aquesta encara jove soprano debuti com a Isolde o Brünnhilde
Va cantar Weber i un subtil Strauss, i va reprendre la cavalcada amb Du bist der Lenz de Die Walküre. Però a la segona part va rescabalar: Macbeth i un bis amb “Vissi d’arte”, de Tosca. Però la seva veu és més una aurora boreal vocal que s’ho empassa tot i et submergeix... Li va encaixar millor la versió de Summer Time del final. ●