La Vanguardia (Català-1ª edició)
Acosta: “Ballar amb la meva mare en ment és molt especial”
L’artista cubà porta el seu personal ‘One before’ a Peralada
Dotze anys no són res en el dol per la mort d’una mare. I Carlos Acosta sembla anar guarint a mesura que porta a escena aquest One before amb què demà clausura l’edició el festival de Peralada. És el seu treball més personal fins ara, un homenatge a la seva mare, que va morir el 2010.
El nen Acosta a qui el seu pare va empènyer a ballar; l’adolescent que va haver de buscar-se la vida a Londres i que va conèixer la solitud més del que hauria volgut; el jove triomfador, estrella del Royal Ballet, que hauria volgut compartir més els èxits amb els seus, expressa en escena de manera molt simbòlica tot el que no va poder dir en vida a la seva mare.
Són una sèrie de passos a dos que balla ell mateix –“cada dia costa més amb les xacres del cos, l’artritis i aquestes coses”, fa broma– juntament amb Laura Rodríguez, la ballarina cubana que va fundar amb ell Acosta Danza. I al seu voltant, com si de la força ineludible de la mort es tractés, 24 cantors del cor O Vos Omnes els envaeixen i imposen la seva presència.
“Són només dos ballarins, i ella de vegades és la mare; d’altres, la parella, però a tota hora és un espectacle que suggereix una narrativa que ha de ser descoberta i que pot tenir moltes narratives. És un mirall perquè cada un reacciona a la seva manera. És ple de simbolismes i d’imatges. Per mi, òbviament, són els records de la meva mare. En alguns moments hi ha escenes simbòliques de fúria i ràbia, coses molt personals, algunes de què potser m’hauria penedit i de què em penedeixo ara, quan és molt tard per dir-ho.
Per això és tan emotiu, però l’espectador pot tenir un viatge totalment diferent”. “Ballar amb la imatge de la meva mare a la ment és una cosa molt especial”, diu.
L’ara director també del Birmingham Ballet assegura que està passant per una etapa molt especial de la seva vida, en què la dansa es converteix en la llum que cada vegada s’allunya més. Cada vegada que trepitjo un escenari m’omple de records, veig que m’estic acostant al final d’aquell ballarí. Però l’artista continua i hi haurà altres maneres de connectar amb el públic”.
Però ballar és un luxe, admet. I no vol deixar-ho quan visita Peralada. “És la meva segona casa, va apostar pel meu projecte d’Acosta Danza [la companyia cubana que va fundar quan va penjar definitivament les sabatilles de clàssic i va abandonar el Royal Ballet] i em va mantenir el suport al llarg del temps, i li estic molt agraït”, confessa. ●
El cor O Vos Omnes representa aquí “la força de la mort que sempre és al nostre voltant”