Escola de calor

bafarades de fred artificial. al cap i a la fi, és part de la naturalesa humana perseguir el que en aparença és impossible. Vladimir Nabokov va il·lustrar aquesta idea amb una bella imatge: “geni és un africà que somia la neu”.

aquesta idea de progrés infal·lible es va esquerdar fa dècades, quan van saltar les primeres alarmes davant el canvi climàtic. i és que les solucions engendren nous problemes: vam saber, entre altres coses, que la tecnologia que creava bombolles climatitzades per a la comoditat d’uns pocs afavoria l’escalfament del planeta. si en l’actualitat s’estima que hi ha més de mil milions d’aparells d’aire condicionat, per al 2050, en paral·lel a l’augment de la renda per càpita en les economies més que aviat el mirarem, pel que sembla, amb els mateixos ulls de sorpresa que va fer el personatge de Cien años de soledad en veure’l per primera vegada a Macondo: “Un bloque transparente, con infinitas agujas internas en las cuales se despedazaba en estrellas de colores la claridad del crepúsculo”.

els últims anys hem fet un curs accelerat sobre fragilitats: la de la sanitat davant la propagació d’un virus, la de la pau enfront d’autoritarismes bel·ligerants, la dels ecosistemes naturals respecte a l’explotació intensiva de recursos. Vist en perspectiva, l’estiu de l’any passat sembla un assaig general del d’enguany: rècords d’altes temperatures, sequera, nits asfixiants, incendis. en l’actual, a més, s’hi ha sumat l’escalada de preus de l’energia, fet que no ens permet eludir el problema resguardant-nos en interiors (tan) refrigerats, o almenys no sense remordiments. De la responsabilitat col·lectiva escriu Marta Peirano en el seu recent Contra el futuro (Debate), que ens retorna a nosaltres, com a ciutadans, el deure de plantar cara al feudalisme climàtic, entès com la “privatització de les infraestructures que ens calen per enfrontarnos a la crisi climàtica”. aquestes queden en mans d’una minoria que no està “interessada a salvar el planeta, sinó a continuar gaudint d’una quantitat desproporcionada de recursos sense pagar-ne les conseqüències”. No necessitem discursos apocalíptics, subratlla, sinó imaginar un futur millor, rebel·lar-nos davant el que sembla inevitable, convertir-nos “en un exèrcit civil contra la crisi climàtica, aprenent a ser millors veïns amb tots els nostres veïns, incloent-hi la resta de les espècies amb les quals compartim el planeta”. aquesta hauria de ser la veritable escuela de calor que cantava Radio Futura, ara que arde la calle al sol de poniente. ●

Sxenick / EFE