Josep Maria Andreu

L’eco provocat per la mort de Núria Feliu, fa dues setmanes, ha servit per reivindicar-ne la categoria professional. en temps d’inèrcies antifranquistes, ella va triar un patriotisme popular que no abraçava el monocultiu marxista ni els activismes revolucionaris. tant de bo la restitució dels mèrits de la Feliu s’estengui a Josep Maria andreu (1920-2014), autor de gairebé totes les adaptacions dels grans èxits del jazz o del bolero que va interpretar la Feliu. andreu és a les lletres de les versions en català de grans cançons (nord-americanes, angleses, franceses, italianes...) el que Francesc burrull va ser als arranjaments. La seva capacitat d’intervenció és proporcional a la discreció amb què va exercir com a poeta o, per dir-ho com li agradava a ell, autor de “paraules de cançó”.

¿Cançons amb lletres originals de Josep Maria andreu? amb un

Andreu és a les lletres de grans cançons el que Burrull és als arranjaments

exemple n’hi hauria d’haver prou:

Se’n va anar. La van cantar Raimon i salomé, tots dos escapolint-se de les pressions administratives i dels purismes orgànics de l’època. escolteu-la: meravella constatar fins a quin punt el talent dels compositors i els intèrprets (Raimon, amb una profunditat italianoide gairebé metafísica; salomé, amb una dicció rotunda, èpica) la transformen en una obra mestra d’efectes retardats. Passats els anys, manté totes les virtuts de quan va ser composta.

Com a adaptador de grans cançons estrangeres, andreu va ser brillant, dúctil, jugant sempre amb la sonoritat del català i explotant-ne les dreceres fonètiques. No solament traduïa i adaptava les cançons perquè les poguessin cantar intèrprets com Núria Feliu, sinó que supervisava els enregistraments en català amb les estrelles de les versions originals (Luigi tenco, Rita Pavone...). Quedaran cançons com el

Si un dia soc terra, l’himne dels Jocs Paralímpics, o una cançó relativament poc coneguda de Lluís Llach:

Temps i temps. Pels que el vulguin conèixer com a poeta, circulen reculls tristament fora de catàleg, un d’ells amb un pròleg de Joan Perucho en què escriu: “andreu, que heretava els aires melangiosos de salvat-Papasseit i de sebastià sánchezJuan, evocava la poesia del barri i els carrers i placetes, els sentiments íntims de la gent que no sap què ha vingut a fer a aquest món”. ●